Aquest cop tenia previst escriure sobre la llei d'habitatge, un assumpte interessant i que mereix una gran reflexió per part dels actors polítics i socials, una gran reflexió a peu de carrer, tocant la realitat diària de les persones.
Però m'he trobat, de cop, amb la meva pròpia realitat que coincideix amb la de la majoria de la generació de la qual formo part.
La major part dels joves no podem fer plans de vida a llarg termini, és molt difícil fer-los en un termini mitjà, vivim al dia. Amb un atur juvenil sobrepassant el 40%, els que tenim la sort de treballar ho fem sota condicions que no ens garanteixen res. Contractes temporals, salaris baixos, condicions abusives.
Evidentment, si no es té un treball, podem oblidar-nos de fer plans. Però, els que si en tenen, amb les condicions actuals, com podem fer-ne? Amb sous de 600, 700 o 800 €? Ens volen fer creure que som uns afortunats si tenim un sou, siguin quines siguin les condicions. No és veritat, els nostres avis no van lluitar per això.
Van lluitar perquè nosaltres arribéssim a tenir unes condicions dignes de vida. Entre aquestes condicions, potser la primària per desenvolupar la resta, una economia que ens permeti viure lliurement. És a dir, poder treballar per viure i no a la inversa, tampoc per sobreviure.
Amb un sou com els que comentava abans, poder sortir de casa dels pares és una missió impossible. Si ens aturem a fer comptes del que ens costaria independitzar-nos a Menorca, només amb el lloguer, ens suposa una despesa d'entre el 50% i el 70% del sou; si a més a això li sumem les despeses bàsiques (aigua, electricitat i gas) i el menjar ens suposa una despesa d'entre el 90% i el 110%. Sense grans luxes, no comptem telèfon, internet, mobles, roba, oci,... com ho fem?
Si pel que fa al jovent aquesta situació és tan complicada, podrem entendre fàcilment el que suposa tota aquesta despesa per persones amb família a càrrec i més si aquestes persones estan a l'atur.
Quina és la solució per aquests problemes? Podríem caure en el reduccionisme i dir que bastaria amb legislar d'una manera diferent en aquestes matèries, joventut (que se suposa transversal), ocupació o habitatge. Però això suposaria, com ha demostrat la història, posar pegats a una roda foradada, vella i podrida. S'ha d'anar molt més enllà, fins que no ens adonem que és un problema del sistema no podrem superar-ho i crear un sistema on tothom visqui dignament. Això és el capitalisme i aquestes són les seves conseqüències.
(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 7 de febrer del 2017)
