Agafant l'horitzó

Durant els darrers mesos, moltes de les que hem defensat el procés popular català, hem patit l'odi més ranci d'una part considerable de la societat espanyola. Odi en forma d'insults, de burles, menyspreus i, fins i tot, d'agressions físiques.

Algunes teníem molt clar des de l'inici que, més enllà d'independència, el tema anava i va de democràcia. Moltes altres no ho tenien tant clar d'inici però, davant les actuacions de l'Estat espanyol i del sector agressor de la societat, han anat canviant d'opinió; cosa que les honra moltíssim, perquè s'han demostrat persones crítiques i capaces de reflexionar. També hi ha una part de la societat que encara està per despertar, i estic segur que succeirà.

Hi ha persones que no canviaran d'opinió, i és tan legítim com ho és afirmar que són persones alienades, pels poders oligàrquics i polítics, pels mitjans de comunicació, que han creat un sentiment de fals patriotisme que és capaç d'atacar al poble germà.

Els fets es succeeixen molt ràpidament i, personalment, m'ha costat molt creure mínimament en la justícia europea, més quan les institucions polítiques s'han ubicat al costat d'un Estat opressor com és -per desgràcia, no cal dir-ho- l'Estat espanyol, del qual en formem part. I els fets són tan greus que fins i tot l'ONU s'ha posicionat en defensa de la democràcia, recriminant a l'Estat espanyol la repressió dels darrers mesos.

Ara que, sembla que, la justícia alemanya -i la belga- ens comencen a donar la raó i que estan deixant en evidència la nul·la separació de poders a Espanya, hem de ser humils i valentes. No hem de negar-nos a donar la mà a qui s'ha equivocat i vol rectificar.

No estic parlant d'oblidar o perdonar a qui ens ha pegat, a qui ha donat l'ordre de pegar-nos o a les que han engarjolat a polítics que només han comès l'error de complir el mandat popular; aquestes són les mateixes hereves d'una falsa transició, són les mateixes que estaven al costat de Franco durant la dictadura. Són les mateixes que han fet que aquest Estat continués en la mateixa dinàmica antidemocràtica durant dècades, són molts els titulars que podria adjuntar a aquesta frase.

Estic parlant de donar la mà a aquelles que veritablement volen estar al costat de la democràcia i que seran companyes de viatge. Dones i homes d'arreu, d'Andalusia, Canàries, Madrid, les Castelles o Galícia, amb elles construirem un nou Estat més democràtic i els ajudarem a reinventar el seu.

De moment, ha estat impossible parlar amb el Govern espanyol, s'han negat a resoldre el conflicte per la via política del diàleg, i ho seguirà sent mentre no canviem l'arc parlamentari espanyol. Per tant, la via unilateral i la desobediència civil han estat i són l'única sortida possible, des de la lluita no violenta hem fet que els focus europeus i mundials se centrin sobre la mancança democràtica que patim.

Els ulls estan a sobre nostre i hi ha multitud de pobles i Estats que estan despertant la seva solidaritat, alhora que deixant en evidència que el PP és un partit podrit que està morint matant.

Avui la justícia alemanya i la belga ens dóna la raó, però aquesta batalla no ha acabat, serà llarga i dura; no us desanimeu, de ben segur que guanyarem. Tenim un poble dempeus, digne i no violent, carregat de sentit comú, defenent la democràcia i el dret a decidir.

Pd. El problema de l'Estat espanyol és tan profund que no es pot analitzar en tota la seva complexitat sense escriure un llibre, potser un dia tindré la capacitat.

Dia 16 entro a la presó

Efectivament, divendres que ve -16 de març- entraré a la presó.

Sóc conscient que alguns estareu a punt d'obrir un bòtil d'un bon xampany francès, però us recomano esperar a llegir tot el que he de dir. És un titular, com tants dels que es llegeixen en premsa avui en dia, totalment sensacionalista, "que la realitat no t'espanyi un bon titular".

Tot i açò, la veritat és que sí, divendres dia 16 de març, a les 10.00 h, entraré per primer cop en la meva vida i, si és per la mateixa causa, espero que no sigui la darrera vegada. I ara us explicaré per què.

Fa uns mesos, un grup de gent, creient que hi havia algunes temàtiques que encara són tabú dins de la societat menorquina, vam pensar que era el moment d'implicar-nos una mica i posar damunt la taula uns temes que havien estat callats fins al moment.

Amb molta il·lusió, ens vam ajuntar 12 persones d'àmbits diferents i amb diferents perspectives sobre essencialismes del dia a dia de la nostra societat, i ens vam posar en marxa per crear una espècie de plataforma per elaborar projectes (en forma de debats, conferències, concerts, etc.) i entregar-los fets a diferents entitats de l'Illa, perquè aquestes els portessin a terme.

Clar està que, la nostra intenció no és lucrar-nos econòmicament d'aquesta activitat, treure cap benefici personal, arribar a cap tipus de conclusió i molt menys educar -o adoctrinar, com està de moda dir ara- al jovent. La nostra missió és única i exclusivament posar damunt la taula uns assumptes que creiem importants, que es puguin debatre i que sigui un mateix -a partir del debat i la reflexió- qui tregui conclusions.

Fa tot just tres setmanes vam posar en marxa el primer cicle de xerrades, que s'han realitzat a tots els instituts públics de Menorca i del qual han participat prop de 1300 alumnes. La temàtica? Les drogues i l'alcohol, una problemàtica latent dins el jovent que, d'alguna manera, fins ara no s'havia enfrontat de cara i que els programes existents no havien donat els resultats esperats.

Així que vam començar a treballar, junt amb les entitats, IES i AMiPAs, per poder fer realitat aquesta idea, crear consciència a partir de l'experiència de persones que han patit o han tractat aquesta malaltia que es diu addicció. Per aquesta tasca, i com a ponents, s'ha comptat amb dos interns del Centre Penitenciari i dues persones que han superat l'addicció mitjançant els programes de Projecte home, metges, psicòlegs, terapeutes, etc. (Especial menció als interns i als participants de Projecte Home per la seva valentia a l'hora de plantar-se davant els alumnes i professors per parlar sobre les seves vivències, que en la majoria de casos no són gens agradables).

L'experiència amb les persones que han passat per l'addicció ha estat, personalment, molt impactant. El que ens han explicat aquests dies ha estat molt fort, per aquest motiu diversos alumnes, professors i persones que han col·laborat, s'han emocionat durant els debats.

A tot açò, insistir en la valentia d'unes persones que són conscients que s'han equivocat en algun moment però que també s'han sabut adonar que no era bo per ells, ni pels seus entorns, les addiccions que han patit i les conseqüències que açò els ha reportat. Per açò vull aprofitar aquestes línies per agrair-los l'ajuda que ens ha proporcionat i la valentia demostrada.

Tornant als debats, com he dit hem passat per tots els IES públics de l'Illa i ho vam "acabar" amb un debat/concert on hi va haver més d'una sorpresa, en forma de testimonis d'entre el públic.

Ara començam una segona etapa, on es portaran a terme unes xerrades/col·loqui/debat, amb persones que han tractat d'una manera o altra amb les drogues i que es realitzaran a la seu de l'IME, a l'Ateneu, al Cercle Artístic, entre d'altres.

Dins aquest "entre d'altres" hi entra el Centre Penitenciari de Menorca, un lloc molt diferent de la resta dels anomenats i alhora molt motivador. Per aquesta ocasió des de Debat a Bat (així es diu aquesta plataforma) es vol comptar amb els dos interns, que tant ens han ajudat, i amb dues persones joves que puguin explicar quina incidència -des del seu punt de vista- tenen les drogues dins la joventut.

Les companyes de Debat a Bat van pensar que na Cecília Ligero i jo (alhora membres d'aquest grup de persones) podríem explicar davant els interns les nostres vivències, no sols personals sinó també en l'entorn, amb les drogues.

He de reconèixer que tot m'ha impactat molt més del que me pensava, que he descobert a dues grans persones com són en Guillermo i en Jorge, a més de tots els professionals que en un moment o altre han participat de les xerrades. I també he de reconèixer que, no sé com m'afectarà psicològicament el fet d'entrar per la porta d'una presó -encara que sigui per sortir unes hores després.

La veritat és que no sé molt bé que puc aportar als interns, no sé què puc explicar a unes persones que ho han viscut i reviscut tot diverses vegades, però alhora estic molt emocionat per poder compartir "taula" amb persones que han viscut i patit tant. Serà una experiència inoblidable, sens dubte.

El que sí que sé i tenc molt clar, és que serà una experiència enriquidora i que aprendré lliçons de vida molt importants.

Ara que ja sabeu el motiu del titular, només em queda dir una cosa:

Sí, efectivament, divendres dia 16 de març, a les 10.00 h, entraré per la porta de la presó, tindré l'oportunitat de viure una experiència inoblidable i estic content, emocionat i -he de confessar que- tenc certa por de quin serà l'impacte emocional d'aquesta experiència.

Tot açò té un nom

Ho he de dir, estic que no en dono crèdit. L'atac a tots els drets socials d'aquest "Gobierno" ha estat brutal els darrers anys, però per si no n'hi hagués prou ara han donat una passa més i han dilapidat qualsevol besllum de llibertat d'expressió existent a l'Estat espanyol.

Un Estat podrit fins al més profund del seu interior i hipòcrita en la seva màxima expressió, una hipocresia que -per desgràcia- és capaç d'enganar a la ciutadania, que aplaudeix a milions les diferents manipulacions que els regalen els mitjans de comunicació de masses.

La ciutadania va ser adormida, ja fa molts anys, per un medicament sintètic anomenat transició i que va fer, com tots els antidepressius, que una mala situació semblés menys dolenta. "De aquellos polvos, estos lodos" solen dir, i és que ens han fotut tants "polvos" des de llavors, que ens semblava que ho estàvem gaudint i realment ens estaven passant una ETS darrere una altra.

A tot açò, les conseqüències d'una transició de mentida han arribat a avui en dia a la nostra societat, sota la bandera del patriotisme -amb la col·laboració inestimable d'espanyols de bandereta, d'aquells que s'inventen lletres per l'himne però paguen els impostos a un altre país.

Ja m'agradaria veure aquell poble que va sortir al carrer per dir "Je suis Charlie Hebdo", reclamant llibertat d'expressió, però tinc por que una gran part d'aquell poble només sortís al carrer per demostrar el seu odi racial... sinó avui també seria al carrer per reclamar llibertat d'expressió per aquells que simplement canten, i per desgràcia açò no és així -ni té pinta de ser-ho en un termini curt de temps.

Tot açò demostra clarament que el feixisme està molt viu i que patim una greu mancança de cultura democràtica. Avui és Valtonyc, però també Pablo Hasel, els presos polítics catalans, el segrest del llibre "Farinha", el segrest de diferents números de "El Jueves", els titellaires de "Títeres desde abajo", l'obra de Santiago Sierra "Presos Políticos en la España Contemporánea", etc.

Avui són ells, però demà podem ser qualsevol de nosaltres. És hora d'obrir els ulls, perquè aquests fets no són aïllats, igual que tants altres fets que demostren que estem governats per un partit feixista dins d'un Estat totalitari.

Per exemple? Les retallades en educació i sanitat, les pensions, la repressió policial, l'odi a Catalunya i la llengua que es parla aquí i allà, el menyspreu a la cultura, el rescat bancari i de les autopistes, i tantes altres... totes aquestes són violències cap a una classe social, la treballadora, la classe del que té treball i del que no, la que cobra menys del salari mínim i la que cobra 3000 €. De veritat creieu que les classes socials es diferencien per un 0 més o menys a final de mes?

Si et semblen més dolent unes lletres d'una cançó que les violències de l'Estat, i del "Gobierno", em sap greu ser jo qui et digui: Sí, tu també ets un feixista.

Res més,

Solidaritat i força, Valtonyc.