L'Ajuntament i el vertader compromís amb la infància de Maó

Atès a la carta que va firmar la Sra. Águeda Reynés el passat dilluns 17 de novembre, en referencia a la petició feta per l’ajuntament de Maó, i el reconeixement per part d’UNICEF, de Maó com a “Ciutat Amiga de la Infància” em venen al cap uns records de no fa molt temps. 

I és que al mes de Juliol de 2013, un estudi de Càritas posava de manifest dades sobre la quantitat de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa, un estudi que és pot traduir o fer extensiu a la pobresa i/o malnutrició infantil, per allò de que “si els pares viuen en condicions econòmiques precàries, els fills al seu càrrec també”.

Estudi que la Sra. Reynés es va afanyar a posar entredit, ho podreu veure si mireu l’acta del Ple Municipal del 25-06-2013, punt 7. A més, de posar en entredit un estudi d’una associació sense ànim de lucre que ha lluitat molt pel benestar de les persones i que s’ha guanyat la credibilitat i confiança de la nostra societat amb la suor i generositat dels seus voluntaris; una vegada fet públic aquest document, l’oposició (PSOE) proposa, igual que a molts altres indrets de Menorca, Balears i Espanya, que s’obrin els menjadors escolars durant l’estiu per a que no hi hagi ni un sol fiet o fieta que passi gana a Maó, mesura a la que s’oposa el govern del PP en bloc (Les votacions de la proposta socialista: 8 Vots a favor [PSOE] i 12 Vots en contra [PP]), i a la qual la Sra. Batlessa qualifica de “ser una proposta que presenta un interès més polític que social”.

Per això, ara me deman, com es pot tenir la poca vergonya d’anar a UNICEF a que se’ns reconegui com a Ciutat Amiga de la Infància, mentre quan es proposen solucions a la malnutrició infantil s’hi vota en contra?

I és que una paellada en una plaça, pot fer que un grup de gent es senti bé per un moment, però no soluciona els problemes reals d’un municipi que fa ulls cecs davant una realitat cada cop més aclaparadora... 

Carlos Pons Camps

Enllaç Esquerra de Menorca

Enllaç Esquerra Unida Balears

1 de novembre

Encendre sa tele, fer un poc de zàping, i tot sona igual.

Es dia des morts/Tots Sants. Dia d’anar as cementeri a dur un ram de flors a aquells que ja no son aquí. 

Tothom té a algú dins es caixó; està clar que tothom acaba allà mateix, depèn de s’economia familiar un acaba dins un forat a sa paret (com tots ets pobres) o té un mausoleu per demostrar lo econòmicament poderós que era en vida. 

Sa qüestió és que, avui es cementeri es vesteix amb ses millors gales per rebre a familiars o amics des qui estan allà enterrats. Com si només obrissin ses portes una vegada a s’any, o com si dia 1 de novembre fos s’únic dia de s’any que ets esperits des morts tornessin a sa terra (Pot ser, els hi surt més econòmic agafar sa parca de tornada si pillen es bitllet en grup). 

He de dir que crec que és immoral celebrar una festivitat així. Per que? Fàcil, si tens a algú estimat al més enllà, no t’hauria de fer falta un dia de festa per pensar en ell o per anar-lo a visitar. Personalment, si tenc coses que contar as meus, hi vaig quan se que puc conversar amb ells tranquil•lament; a més, està mal vist que algú entri a es cementeri amb un bòtil d’alcohol, i se del tot cert que l’avi s’enfadaria si no li duc una cervesa ben freda i una garrova de “contrabando”. 

Sona un poc fals açò de quedar tot es poble sencer per anar as cementeri juntets. Més val anar-hi sense que ningú s’enteri, en discreció, sense mostrar orella, segur que si ens poden veure des d’allà dalt estaran més agraïts i es sentiran més estimats. Sa meva conclusió és que si de ver estimaves aquella persona que ja no hi és, s’any té 365 dies... inclús n’hi ha que 366 i hi ha mínim 364 dies millors per anar a fer una visita, que no dia 1 de novembre. 

Bé, coses meves... però lo de sempre “cada loco con su tema”.

Ara a fer una cervesa, sa primera serà per aquells que no hi son, com sempre.