Són sensacions, únicament sensacions.

Són sensacions, únicament sensacions; amb motius fonamentats per vivències anteriors, però només sensacions. M'avanço a possibles punyeteries que ja he viscut amb anterioritat.

Veig que hi ha gent que pensa que ser d'esquerres i ser feliç, en aquests moments de la història -no rall només del període postelectoral- no pot anar lligat; que estar compromès amb una lluita i gaudir de la teva vida personal, no pot anar lligat. Veig que hi ha gent que pensa que hauríem d'estar enfadats permanentment. No calen noms ni cognoms, quedi clar que en aquesta ocasió no estic cagant dins el plat del qual m'aliment.

Per qui no se n'havia adonat, o no ho sabia, tenc 25 anys. Dels quals en duc 5 compromès del tot amb la lluita social, 2 integrat dins un partit polític. A més d'açò, intent estudiar quan trob un moment. I, si sobra temps i no estic fet merda, intent tenir una vida normal... la d'un jove de la meva edat. 

En menys d'un any, com molts altres, he viscut dues campanyes electorals; que en el meu cas i el dels companys d'Esquerra de Menorca han estat cinc: 

• Municipals amb Ara Maó.
• Insulars i Autonòmiques amb Esquerra de Menorca.
• Al Senat amb Som Menorca.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell autonòmic.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell d'illa.

Una experiència sens dubte molt enriquidora i d'un creixement personal brutal, a la vegada que esgotadora. Aquesta darrera campanya, que tot fa indicar que no ha acabat, ha estat especialment impressionant. 

El fet de ser el representant menorquí, m'ha ajudat a viure i sentir coses inimaginables, a aprendre moltes coses i a saber que és viure amb pressió a sobre. Debats, entrevistes, reunions, defenent una idea sense deixar de ser jo mateix, he d'admetre que no és fàcil quan saps que hi ha ulls que et miren i t'analitzen, però mai deixaré de pensar i dir que ha estat una experiència vital molt positiva.

Se m'ha demanat en diverses ocasions, si tot això era un rodatge per d'aquí a quatre anys, la meva resposta sempre ha estat clara i sincera: No, d'aquí a quatre anys no sé on seré o que voldré fer. Tot açò ha estat així perquè he cregut que era el moment i perquè he pensat que podia ser d'utilitat, tant pel partit com per jo créixer com a persona.

I aquí és on volia arribar amb tot açò.

Fins ara res m'ha aturat i res m'aturarà de seguir defenent el que pens, igual que res aturarà el ritme de vida d'un jove de 25 anys.

Que ningú esperi que sigui políticament correcte, que ningú es pensi que no sé lluitar i divertir-me alhora, que ningú es pensi que no seguiré al peu del canó, que ningú se sorprengui si aquests dies em veieu de festa amb els meus amics i, sobretot, a qui no li agradi el que public a les xarxes socials... només ha de deixar de seguir-me, el fet de ser autèntic és una opció que he triat i aquests dies, mentre alguns s'estaran esnifant fins al sucre del cafè d'amagat, jo estaré fent unes cerveses escoltant ACDC a Sa Taverna... esteu tots convidats.

Salut i república!

PD. Si torn a anar en un avió buit, en tornaré a fer broma.

Espais de participació

L’article que vaig escriure el mes passat sobre la “Nova política” em va fer reflexionar. 

En certa manera, demanava als polítics la creació d’uns espais de participació ciutadana on tothom pogués opinar sobre el seu municipi –a Maó, pel que em correspon– sense adonar-me’n que, ja fa dos anys i mig, estic participant d’un d’aquests espais. 

Aquest espai de participació no és altre que l’Associació de Veïns del poble on vaig néixer i on visc, Sant Climent. Sense quasi adonar-me’n, estic participant d’un espai ciutadà on puc incidir en l’esdevenir del meu poble, del meu municipi. 

Si bé és veritat que no és l’únic ni definitiu espai de participació, sí que és una bona manera de fer que el que pens arribi més enllà de la taula on seiem amb els amics per xerrar, entre d’altres coses, sobre el dia a dia al poble i sobre com ens agradaria que avancés, prenent el cafè. 

Sempre insitesc, crec que ser partícip de les decisions polítiques no és només cosa de cada quatre anys. I gràcies a aquesta manera de pensar, també dels meus companys, segurament som de les associacions que més maldecaps portem a l’Ajuntament de Maó, i n’estem orgullosos, independentment de qui governi dalt la sala. 

Fins ara, el paper que hem jugat des d’aquests espais, per l’experiència viscuda, és més en termes de dinamització cultural i/o festiva i d’assumptes de serveis generals, amb la finalitat de fer del poble un lloc encara més agradable. 

Però tenc la ferma convicció que aquí no ha d’acabar el nostre poder de decisió. Com a representants de tot el veïnat, i qui responem en primera instància davant d’ells, no hem de tenir cap por d’obrir més els camps d’acció i opinió. No només per ser crítics amb la feina que es fa des dels ajuntaments, sinó per ser constructius i ajudar a crear aquesta nova política, que reclamava fa unes setmanes, i per ser uns col·lectius participatius més atractius a ulls de la gent. 

Fins ara he rallat de les associacions de veïns, però referint-me sempre en termes generals. Hi ha altres tipus d’associacions i organitzacions que han de ser escoltats per poder arribar a veure una democràcia real; tot i que molts cops som experts només en les conviccions que ens fan creure en el bé comú. 

En aquest sentit, i per acabar, he de dir que he notat la disposició de l’Ajuntament per dotar-nos de les eines necessàries per dur a terme aquesta feina d’incidència en el futur del municipi. Hi queda molt a treballar per arribar a l’excel·lència, però de moment s’ha començat amb bon peu.

(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 20 d'octubre de 2015)

EL GOVERN DE LA GENT

Molt se n’ha parlat, aquests mesos d’estiu, sobre qüestions poc més que secundàries o terciàries. A Maó, concretament, del que més, banderes. Poc s’ha parlat de la nova oficina de mediació en temes hipotecaris, per posar un exemple.

Això ve donat per unes males pràctiques que es venen donant des de fa dècades, que donen més ressò a les qüestions menys rellevants. Per altra banda, unes pràctiques de fer política que, sense tenir una obsolescència programada, cauran més prest que tard pel seu propi pes.

Tot i aquest procés de caiguda de les antigues maneres, és palpable que encara hi queden restes d’aquells que ho veuen com una oportunitat i que es creuen en possessió de la veritat absoluta, restes del pensament únic i d’allò d’escoltar al poble només un cop cada quatre anys.

La gent de carrer, com jo mateix, no és el que volem. Després d’una gran estafa com està sent la crisi econòmica, on molts hem tocat fons, hem obert els ulls i ja no val tot, el conformisme ha quedat desfasat.

El 24 de maig va deixar clar això i, entre altres coses, que no es tracta de pensament de dretes o d’esquerres únicament; es tracta que els ciutadans puguem decidir dia a dia l'esdevenir de les nostres vides, amb els nostres errors i els nostres encerts. On ja no serien errors o encerts polítics, sinó decisions del poble.

No és fàcil aconseguir la participació diària de la ciutadania, però hi ha mecanismes que la farien factible, com poden ser plenaris al carrer, referèndums vinculants, xerrades polítiques –amb la participació de tots els partits- on s’intentin arribar a consensos conjuntament amb la gent i que deixin de banda les directrius o ideologies de cada partit o participant, els rancors del passat i altres faules que no porten enlloc.

En definitiva, com a jove que es defineix progressista, vivint un moment històric econòmic, polític i social com aquest, crec necessària la posada en marxa d’aquests mecanismes per atracar la política a les persones, vull que entre tots decidim què volem del nostre municipi i que no només quedi en mans dels 21 regidors electes; s’ha d’entendre que democràcia vol dir govern de la gent, no via lliure pels que hem triat com a representants.


(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 11 de setembre de 2015)