SENTIMENT

Aixecar-se a mig matí, un dissabte de sol, les quatre cerveses de la nit anterior passen factura, però res pot

La fotografia es correspon
a l'atemptat ocorregut a
 Barcelona el 17-08-2017

impedir que avui sigui un gran dia.

Ja he escoltat com el pare i el meu germà acaben d'enllestir els darrers preparatius, ma mare ha pujat i baixat les escales unes quinze vegades, i la meva germana encara dorm, la seva primera ressaca.

El mòbil no para de sonar, tothom, de la família i grup d'amics, està pendent. Ser el centre d'atenció no ho duc malament, però m'arriba a atabalar en dies així. És una sensació estranya.

Ha arribat l'hora, hem dinat de paella amb els amics però, són les quatre del capvespre i he de preparar-me. Arriba un moment dels més especials, sortir de la dutxa i trobar-me amb moltes persones estimades assegudes al menjador.

Me tremolen les mans, són nervis d'il·lusió, ma mare ho nota i m'ajuda a botonar-me la camisa blanca, què faria sense ella? Es torna a seure i s'atraca mon pare, corbatí en mà i me'l posa molt carinyosament, sempre em dóna els darrers consells i ànims. Els necessit.

Estic llest i ja hi ha algú molt especial que m'espera impacient aquí baix. Les escales fins a la porta se'm fan eternes, vull ser-hi però ho vull gaudir.

Aquí baix espera tothom, i ell. Que guapo que va de negre i verd. Els amics m'abracen i em diuen que ens veurem prest. La tia Juana em fa el darrer retoc perquè vagi com un pinzell i em desitja sort amb tot el que vindrà. Els meus germans m'abracen i miren il·lusionats. En aquest cas, els darrers sempre vull que siguin els pares, em reconforta. M'abracen, em demanen que tengui cura i em desitgen molta sort, una llàgrima d'amor sincer me regalima per la galta.

Ara sí, m'atrac a ell i a cau d'orella li dono les gràcies pel que anem a iniciar junts i li dic "sortim a passar-nos-ho bé, anem a arrasar". Ja està, la cerimònia està feta. Posar el peu esquerre sobre l'estrep, pujo i partim. Bones Festes Sant Climent!

*Avui no puc deixar d'aprofitar l'ocasió, en aquest text, de mostrar la meva solidaritat amb tots els pobles que pateixen el terrorisme i les guerres, especialment dels atemptats ocorreguts dijous a Barcelona i Cambrils

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 22 d'agost del 2017)

Salvats pel cafè

En aquestes èpoques de l'any, quan els estudiants que viuen fora aprofiten per passar uns dies a casa, és fàcil quedar amb algú que fa temps que no veus per fer un cafè en haver dinat i xerrar de tot i res, encisar-te amb una –mil- conversa interessant i adonar-te'n que el cafè de després de dinar, de sobte, pot ser també una cervesa abans de sopar. Si aquesta persona, alhora que divertida, és periodista, reflexiva i crítica, és molt possible que els temps es

multipliquin i la trobada acabi a l'hora d'anar a dormir.

La trobada va succeir uns dies després de l'emissió de l'entrevista de Jordi Évole a Juan Luís Cebrian (molt recomanable), així que us podeu fer una idea de quina hora vam acabar.

Personalment, els darrers mesos he treballat en aspectes com el poder polític i la influència dels mitjans de comunicació sobre aquest.

Entre altres milions de reflexions sobre l'entrevista, vam parlar que molta gent és escèptica quant a creure que els mitjans de comunicació influeixen i tenen poder en política. Hi ha gent que creu que, en tot cas, això només està en mans dels mitjans de comunicació més grans.

A l'entrevista hi ha una declaració on afirma que "hi ha periodistes que creuen que poden posar i treure governs, és més fàcil treure'ls que posar-los". D'aquesta simple declaració es poden extreure moltes coses, la que ens va resultar més interessant és el reconeixement –entre línies, però bastant clar- que es poden fer caure governs des del periodisme.

El debat i la reflexió que ens vam fer envers això va anar per tres camins diferenciats alhora que relacionats:

• El de les fórmules utilitzades per aconseguir-ho, a vegades molt evidents i d'altres requereixen un treball més de fons.
• Qui són els responsables d'això, evidentment els periodistes hi juguen un paper important però, i els responsables editors? I els inversors? Una persona amb una família a càrrec escriuria contra els interessos de qui li paga el sou a final de mes?
• Açò succeeix en els grans mitjans de comunicació, però podem afirmar que els mitjans regionals o locals també poden influir –depenent dels seus interessos- en els seus àmbits?

A la darrera pregunta, vam arribar a la conclusió que també poden fer caure un govern o decantar unes eleccions. Ho veiem cada dia, i no és únicament per falta de professionalitat dels periodistes –que també han de menjar cada dia-. Uns cops més evident d'altres menys, aquí tenim governs "radicals" que s'esforcen per fer política de qualitat i per a tothom, que diuen els mitjans?

"Salvados" pels 2500 caràcters.

(article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 31 de desembre del 2016)

L’acord de la vergonya

El passat divendres, vam assistir a un altre capítol vergonyós, que deixarem escrit als llibres d’història, l’aprovació i firma per part del Consell Europeu del tractat amb Turquia; pel qual Europa es compromet a pagar 6.000 milions d’euros a canvi de què Turquia rebi i retingui a les persones refugiades en camps de concentració, a expenses de la sort de malviure esperant a ser retornades als seus països d’origen o morir en aquests camps.

Segons els experts en la matèria, l’acord no deixa molt clar que passarà amb totes aquestes persones refugiades; ni tampoc amb els que ara seran considerats immigrants il·legals -Afganesos, Iraquians i Eritreus-, segons sembla ja no tindran dret a protecció internacional.

Hem de recordar que Turquia és un país on el respecte als acords internacionals en matèria de Drets Humans brilla per la seva absència, com demostren les més de 2800 denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans.

També cal recordar que, Turquia és un dels països que aspiren a entrar a la Unió Europea i que una de les coses que fins ara ha impedit la seva entrada són les reiterades violacions dels Drets Humans, cosa que ara sembla no recorden al Consell Europeu.

Tot això fa pensar que, per una part, Turquia està intentant guanyar-se la simpatia dels membres del Consell per a què rebaixi el nivell d’exigència per a la seva entrada a la UE i, per l’altra, que la Unió Europea es vol fer net les mans davant aquesta crisi humanitària i permetre que siguin altres qui es taquin les mans de sang.

Mentre, dins les nostres fronteres, els partits més conservadors estan estenent uns discursos racistes i xenòfobs per tal de manipular l’opinió pública. Discursos que tracten de convèncer a la ciutadania que molts d’ells venen per motius econòmics o de relacionar a les persones refugiades amb la falta de seguretat i delinqüència.

Resulta vertaderament trist veure que hi ha gent que es creu aquesta mena de mentides, més quan dia rere dia veiem, als mitjans de comunicació i xarxes socials, imatges del que està passant als països afectats per la guerra i el que suposa per aquestes persones haver de fugir del que queda de les seves cases, desesperadament i sense cap certesa de seguretat.

Molts encara tindran dins la retina records de no fa tants anys, quan érem nosaltres els que havíem de fugir de guerres i dictadures, quan ens van acollir a diversos països de tots els continents. Som molts els que creiem que ha arribat l’hora de ser solidaris amb totes aquelles persones que ho estan passant malament.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca", ahir dimarts dia 22 de març)

Benvinguts Refugiats

El dia 27 de febrer es portarà a terme la “marxa pels drets dels refugiats”, una iniciativa mundial a la qual ja s'hi han afegit centenars de ciutats d'arreu del planeta.

Com no podia ser d'altra manera, a Menorca hi ha un grup de persones que ja ho estan organitzant, que es manifestarà pels carrers de Maó i tindrà un objectiu molt clar: Exigir a les institucions europees la creació de passatges segurs per a les

persones que escapen de la guerra.

Hem de recordar que els Estats membre de la Unió Europea van arribar a uns acords mínims per garantir la seguretat i el reassentament dels refugiats, acords que a sobre que no s'estan complint també són insuficients.

És per açò que la ciutadania ha dit prou i ha pres la decisió de, mitjançant la pressió social, mostrar el seu malestar i rebuig als diferents governs davant tanta indiferència.

Des de principi d'any, han mort més de 300 persones al mediterrani intentant escapar de la guerra, més de 10.000 nens es troben en parador desconegut i milions d'humans són a les fronteres de l'Est europeu, en pèssimes condicions, a l'espera d'una sortida cap a una vida digna on no tenguin que patir la por de la guerra, és per açò que exigim a la Unió Europea l'obertura de passatges segurs immediatament.

L'exigència de passatges segurs és una de les reivindicacions, la primera que s'ha de portar a terme davant una situació d'emergència, però no l'única. És una manera d'afrontar la situació mentre es dissenya urgentment una política migratòria radicalment oposada a la que es feia fins ara i anar a l'arrel del problema per solucionar-lo.

I l'arrel del problema, no ho hem d'oblidar, són les guerres provocades als seus països d'origen per l'imperialisme del segle XXI, del qual som còmplices directes donant suport a organitzacions com l'OTAN.

Hi ha qui intenta confondre a la ciutadania amb discursos discriminadors, racistes i xenòfobs. Arguments fàcils de desmuntar, només cal recordar les paraules desesperades d'un nen sirià de 13 anys que van fer la volta al món: “Per favor, ajudin als sirians, necessitem ajuda ja. Nosaltres no volem anar a Europa, simplement atureu la guerra a Síria. Simplement açò”.


Davant una greu crisi humanitària, i d'humanitat per part la Unió Europea, dia 27 hem de sortir al carrer i instar a les institucions més properes -com els ajuntaments, que es van declarar en el seu moment “Ciutats d'acollida”- a exercir pressió sobre les altres institucions per trobar ràpidament una solució.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 15 de febrer de 2016)

Espais de participació

L’article que vaig escriure el mes passat sobre la “Nova política” em va fer reflexionar. 

En certa manera, demanava als polítics la creació d’uns espais de participació ciutadana on tothom pogués opinar sobre el seu municipi –a Maó, pel que em correspon– sense adonar-me’n que, ja fa dos anys i mig, estic participant d’un d’aquests espais. 

Aquest espai de participació no és altre que l’Associació de Veïns del poble on vaig néixer i on visc, Sant Climent. Sense quasi adonar-me’n, estic participant d’un espai ciutadà on puc incidir en l’esdevenir del meu poble, del meu municipi. 

Si bé és veritat que no és l’únic ni definitiu espai de participació, sí que és una bona manera de fer que el que pens arribi més enllà de la taula on seiem amb els amics per xerrar, entre d’altres coses, sobre el dia a dia al poble i sobre com ens agradaria que avancés, prenent el cafè. 

Sempre insitesc, crec que ser partícip de les decisions polítiques no és només cosa de cada quatre anys. I gràcies a aquesta manera de pensar, també dels meus companys, segurament som de les associacions que més maldecaps portem a l’Ajuntament de Maó, i n’estem orgullosos, independentment de qui governi dalt la sala. 

Fins ara, el paper que hem jugat des d’aquests espais, per l’experiència viscuda, és més en termes de dinamització cultural i/o festiva i d’assumptes de serveis generals, amb la finalitat de fer del poble un lloc encara més agradable. 

Però tenc la ferma convicció que aquí no ha d’acabar el nostre poder de decisió. Com a representants de tot el veïnat, i qui responem en primera instància davant d’ells, no hem de tenir cap por d’obrir més els camps d’acció i opinió. No només per ser crítics amb la feina que es fa des dels ajuntaments, sinó per ser constructius i ajudar a crear aquesta nova política, que reclamava fa unes setmanes, i per ser uns col·lectius participatius més atractius a ulls de la gent. 

Fins ara he rallat de les associacions de veïns, però referint-me sempre en termes generals. Hi ha altres tipus d’associacions i organitzacions que han de ser escoltats per poder arribar a veure una democràcia real; tot i que molts cops som experts només en les conviccions que ens fan creure en el bé comú. 

En aquest sentit, i per acabar, he de dir que he notat la disposició de l’Ajuntament per dotar-nos de les eines necessàries per dur a terme aquesta feina d’incidència en el futur del municipi. Hi queda molt a treballar per arribar a l’excel·lència, però de moment s’ha començat amb bon peu.

(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 20 d'octubre de 2015)