I si ara tornés ETA?

Darrerament sentim a molts polítics del Partit Popular intentant introduir dins la ment dels espanyols el discurs de la por.

El que no és Veneçuela és Iran o, com a recurs, és ETA. O les tres a la vegada.

Mentre cúpules senceres del partit són investigades (allò que abans

se'n deia IMPUTACIÓ) per corrupció, per tapar les vergonyes, s'utilitzen discursos amb arguments infundats i poc creïbles.

Açò, a persones un poc llegides, inicialment ens causa una barreja de gràcia i pena, per just després sentir vergonya -que aquestes persones són la imatge d'Espanya a l'estranger!- i finalment ràbia i impotència.

Ràbia i impotència perquè, aquests polítics neoliberalistes, ultraconservadors, ultranacionalistes i feixistes, intenten inculcar aquest tipus de discurs dins les capes més manipulables de la societat. Tot, com he dit abans, per tapar els seus delictes i seguir en el poder mantenint una organització estructuralment corrupte... I ho aconsegueixen.

Manipulació de masses, una mena de populisme de la por. Més de 1500 "investigats" del Partit Popular per corrupció, fins i tot el mateix partit -el primer en la història-, més de 50 trames en els jutjats i, així i tot, 7 milions de votants.

7 milions de persones que voten corrupció, retallades en drets socials -com l'educació, la sanitat, la llibertat d'expressió, l'habitatge, el treball,...-, pressió fiscal a les classes treballadores, llibertat per a l'evasió fiscal a les grans empreses,... En són conscients del que voten?

Han utilitzat ETA per criticar als partits d'esquerres, l'han utilitzat per criticar la PAH, l'han utilitzat per criticar els independentistes, manifestants, jutges,... per tot el que no porti les sigles del Partit Popular o estigui al seu favor. 

Me deman que succeiria si ETA tornés a atemptar? Els populars serien tan valents d'emprar el nom de l'organització tan gratuïtament?

Continuarà...

Són sensacions, únicament sensacions.

Són sensacions, únicament sensacions; amb motius fonamentats per vivències anteriors, però només sensacions. M'avanço a possibles punyeteries que ja he viscut amb anterioritat.

Veig que hi ha gent que pensa que ser d'esquerres i ser feliç, en aquests moments de la història -no rall només del període postelectoral- no pot anar lligat; que estar compromès amb una lluita i gaudir de la teva vida personal, no pot anar lligat. Veig que hi ha gent que pensa que hauríem d'estar enfadats permanentment. No calen noms ni cognoms, quedi clar que en aquesta ocasió no estic cagant dins el plat del qual m'aliment.

Per qui no se n'havia adonat, o no ho sabia, tenc 25 anys. Dels quals en duc 5 compromès del tot amb la lluita social, 2 integrat dins un partit polític. A més d'açò, intent estudiar quan trob un moment. I, si sobra temps i no estic fet merda, intent tenir una vida normal... la d'un jove de la meva edat. 

En menys d'un any, com molts altres, he viscut dues campanyes electorals; que en el meu cas i el dels companys d'Esquerra de Menorca han estat cinc: 

• Municipals amb Ara Maó.
• Insulars i Autonòmiques amb Esquerra de Menorca.
• Al Senat amb Som Menorca.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell autonòmic.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell d'illa.

Una experiència sens dubte molt enriquidora i d'un creixement personal brutal, a la vegada que esgotadora. Aquesta darrera campanya, que tot fa indicar que no ha acabat, ha estat especialment impressionant. 

El fet de ser el representant menorquí, m'ha ajudat a viure i sentir coses inimaginables, a aprendre moltes coses i a saber que és viure amb pressió a sobre. Debats, entrevistes, reunions, defenent una idea sense deixar de ser jo mateix, he d'admetre que no és fàcil quan saps que hi ha ulls que et miren i t'analitzen, però mai deixaré de pensar i dir que ha estat una experiència vital molt positiva.

Se m'ha demanat en diverses ocasions, si tot això era un rodatge per d'aquí a quatre anys, la meva resposta sempre ha estat clara i sincera: No, d'aquí a quatre anys no sé on seré o que voldré fer. Tot açò ha estat així perquè he cregut que era el moment i perquè he pensat que podia ser d'utilitat, tant pel partit com per jo créixer com a persona.

I aquí és on volia arribar amb tot açò.

Fins ara res m'ha aturat i res m'aturarà de seguir defenent el que pens, igual que res aturarà el ritme de vida d'un jove de 25 anys.

Que ningú esperi que sigui políticament correcte, que ningú es pensi que no sé lluitar i divertir-me alhora, que ningú es pensi que no seguiré al peu del canó, que ningú se sorprengui si aquests dies em veieu de festa amb els meus amics i, sobretot, a qui no li agradi el que public a les xarxes socials... només ha de deixar de seguir-me, el fet de ser autèntic és una opció que he triat i aquests dies, mentre alguns s'estaran esnifant fins al sucre del cafè d'amagat, jo estaré fent unes cerveses escoltant ACDC a Sa Taverna... esteu tots convidats.

Salut i república!

PD. Si torn a anar en un avió buit, en tornaré a fer broma.