L'Ajuntament i el vertader compromís amb la infància de Maó

Atès a la carta que va firmar la Sra. Águeda Reynés el passat dilluns 17 de novembre, en referencia a la petició feta per l’ajuntament de Maó, i el reconeixement per part d’UNICEF, de Maó com a “Ciutat Amiga de la Infància” em venen al cap uns records de no fa molt temps. 

I és que al mes de Juliol de 2013, un estudi de Càritas posava de manifest dades sobre la quantitat de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa, un estudi que és pot traduir o fer extensiu a la pobresa i/o malnutrició infantil, per allò de que “si els pares viuen en condicions econòmiques precàries, els fills al seu càrrec també”.

Estudi que la Sra. Reynés es va afanyar a posar entredit, ho podreu veure si mireu l’acta del Ple Municipal del 25-06-2013, punt 7. A més, de posar en entredit un estudi d’una associació sense ànim de lucre que ha lluitat molt pel benestar de les persones i que s’ha guanyat la credibilitat i confiança de la nostra societat amb la suor i generositat dels seus voluntaris; una vegada fet públic aquest document, l’oposició (PSOE) proposa, igual que a molts altres indrets de Menorca, Balears i Espanya, que s’obrin els menjadors escolars durant l’estiu per a que no hi hagi ni un sol fiet o fieta que passi gana a Maó, mesura a la que s’oposa el govern del PP en bloc (Les votacions de la proposta socialista: 8 Vots a favor [PSOE] i 12 Vots en contra [PP]), i a la qual la Sra. Batlessa qualifica de “ser una proposta que presenta un interès més polític que social”.

Per això, ara me deman, com es pot tenir la poca vergonya d’anar a UNICEF a que se’ns reconegui com a Ciutat Amiga de la Infància, mentre quan es proposen solucions a la malnutrició infantil s’hi vota en contra?

I és que una paellada en una plaça, pot fer que un grup de gent es senti bé per un moment, però no soluciona els problemes reals d’un municipi que fa ulls cecs davant una realitat cada cop més aclaparadora... 

Carlos Pons Camps

Enllaç Esquerra de Menorca

Enllaç Esquerra Unida Balears

1 de novembre

Encendre sa tele, fer un poc de zàping, i tot sona igual.

Es dia des morts/Tots Sants. Dia d’anar as cementeri a dur un ram de flors a aquells que ja no son aquí. 

Tothom té a algú dins es caixó; està clar que tothom acaba allà mateix, depèn de s’economia familiar un acaba dins un forat a sa paret (com tots ets pobres) o té un mausoleu per demostrar lo econòmicament poderós que era en vida. 

Sa qüestió és que, avui es cementeri es vesteix amb ses millors gales per rebre a familiars o amics des qui estan allà enterrats. Com si només obrissin ses portes una vegada a s’any, o com si dia 1 de novembre fos s’únic dia de s’any que ets esperits des morts tornessin a sa terra (Pot ser, els hi surt més econòmic agafar sa parca de tornada si pillen es bitllet en grup). 

He de dir que crec que és immoral celebrar una festivitat així. Per que? Fàcil, si tens a algú estimat al més enllà, no t’hauria de fer falta un dia de festa per pensar en ell o per anar-lo a visitar. Personalment, si tenc coses que contar as meus, hi vaig quan se que puc conversar amb ells tranquil•lament; a més, està mal vist que algú entri a es cementeri amb un bòtil d’alcohol, i se del tot cert que l’avi s’enfadaria si no li duc una cervesa ben freda i una garrova de “contrabando”. 

Sona un poc fals açò de quedar tot es poble sencer per anar as cementeri juntets. Més val anar-hi sense que ningú s’enteri, en discreció, sense mostrar orella, segur que si ens poden veure des d’allà dalt estaran més agraïts i es sentiran més estimats. Sa meva conclusió és que si de ver estimaves aquella persona que ja no hi és, s’any té 365 dies... inclús n’hi ha que 366 i hi ha mínim 364 dies millors per anar a fer una visita, que no dia 1 de novembre. 

Bé, coses meves... però lo de sempre “cada loco con su tema”.

Ara a fer una cervesa, sa primera serà per aquells que no hi son, com sempre.

SOS Menorca

Pas per sa Me-1, me dona sa sensació de que tot està perdut. Estic trist. Que li estem fent a sa nostra estimada illa?

Per sort, poc després tenc s'oportunitat d'assistir a una reunió on totes ses persones que hi ha estan molt ben informades.

Després d'atendre a totes ses explicacions, dades i gràfics sobre es projecte, i veure que no hi ha un sol informe que defensi es pocs arguments que tenen es governants per dur-lo a terme, sóc optimista, m'empalt de s'optimisme des meus companys; només cal una cosa... que sa gent obri ets ulls.

Resulta increïblement fàcil mostrar es desacord en un tema o altre, des d'una xarxa social, sense moure’ns des sofà. Açò te una part positiva, 100 des teus 600 amics a facebook veuran que has publicat cosa, d'aquets 100 igual 40 llegeixen part des text, d'aquets 40 només 20 se'l llegiran sencer i pot ser estaran d'acord amb tu, alguns inclús posaran un "m'agrada". Algo és algo, no? Sa consciència queda molt més tranquil·la, ja he mostrat a es meus amics que estic en desacord. Aquesta és sa part “positiva”.

De sa part negativa me’n vaig donar compte fa realment poc.

Mentre jo estic escrivint açò: hi ha gent que està treballant, de manera altruista, per fer alguna cosa que realment pugui frenar aquesta barbàrie d’obres de sa qual, es que mos estimam Menorca, no estem gaire orgullosos. Sa part negativa, és que estic fent lo mínim per defensar sa causa.

Quan me vaig donar compte de que podia fer bastant més, vaig decidir anar a reunions, assemblees, escoltar i informar-me bé per poder involucrar-me fins es màxim de ses meves possibilitats personals i així poder aportar cosa que realment sigui significativa. Així idò, vaig brindar sa meva ajuda a SOS Menorca, vaig decidir que si podia aportar alguna cosa ho faria encantadíssim.

Dissabte passat, a Maó, va començar una roda d’assemblees on s’informa de tot el que està succeint i a on s’escolta a tothom que tengui una idea o pregunta, i que  anirà a un poble diferent cada dissabte. Encara que no sóc estadista, m’arriscaré a dir que hi havia més de 100 persones dissabte passat. Per jo, un número insuficient, podríem ser molts més i ho sabeu. Hi ha gent que per motius prou forts no pot assistir, però en molts altres cassos és simplement vaguería... i sense s’esforç de tots no ho podrem salvar.

Tenim un govern que només valora sa seva pròpia imatge pública, que on se’l pot ferir és sortint as carrer, protestant i deixant en evidencia que no tenen una “majoria silenciosa”.

Ja acab, només dir que açò és una crida, a tots aquells que esteis encontra de com estan tractant a sa nostra illa, a ser participatius, a sortir as carrer i protestar, a posar un bon gra d’arena en aquesta lluita en defensa de sa nostra Menorca, perquè ella te vida i si pogués rallar diria: SOS Menorca!

De tot en sortim

En aquets moments, sa meva vida està dedicada as demés, cosa que no suposa cap càrrega per jo. Si que és ver que m'agradaria tenir una feina remunerada, per poder anar sobrevivint, per poder aconseguir s'ansiada independència de la "mare i pare estat" i sense necessitat d'un referèndum, i en açò estic concentrant part des meus esforços.

M'he donat compte de que una vegada defens una causa, de cara a s'altre gent, sa vida privada i personal passa a una segona (o cinquena) plana; i tots sabem que sa vida privada alguna vegada te sol fotre qualque hòstia d'aquelles que fan molt de mal, com he comprovat fa ben poc. I és en aquest moment quan m'he creat un conflicte intern molt "heavy".

Defens unes causes, a mort, però he vist es fons de molt a prop, cosa que ha fet que no sentís sa mateixa il·lusió, temporalment, per aquestes causes. I me deman; és normal? Sóc mala persona per açò?

Al llarg d'ets anys m'he anat creant una cuirassa per a que només una persona important fos sa que carregues amb ses meves penúries, cosa que m'ha duit a ser dèbil avui en dia per no saber delegar en tota aquella gent que m'aprecia.

Bé, que tot açò m'ha fet reflexionar més que mai. M'ha ajudat a posar en ordre tots es papers que tenia tirats damunt sa taula des meu cervell, a fixar-me uns objectius i unes prioritats.

Gràcies al mon avui en dia estic molt millor, ara se que he de fer quan rebi una clotellada, córrer a rallar amb aquells que me volen ajudar, escoltar opinions i aprendre d'elles. Gràcies al mon també he decidit seguir defenent ses meves idees i no deixar que ses situacions adverses me superin.

He de dir que m'he sentit molt egoista per no saber sortir d'una "tonteria", mentre centrava esforços en açò hi havia gent que necessitava molt més es meu petitíssim granet d'arena per canviar el mon. Me sap greu haver fallat.

Si algú arriba fins aquí baix, gràcies per perdre 5 minuts en llegir es meus pensaments. Sembla una tonteria però ja ho diuen: "millor fora que dintre".

Només me queda una cosa a dir, seguim treballant per una societat millor!

I és que... de tot en sortim!

Barcelona, 27 de maig.

Eren les 10.30h del matí, les casseroles van començar a sonar als balcons. D'un principi em va estranyar molt escoltar aquest soroll tant estrident tant d'hora. Però sabia, casi al 100%, el perquè d'aquesta caçolada matinera. No em va fer falta més que encendre la televisió per confirmar les meves sospites, un petit pas per la xarxa per veure si els meus companys estaven assabentats, un parell de trucades i directe a plaça Catalunya.

Els meus amics estaven allà des de feia unes hores, alguns d'ells eren al bell mig de la plaça, els mossos els havien agafat per sorpresa a les 7 del matí, i ja els hi havia donat temps de carregar unes quantes vegades.

De petit, a casa, sempre m'havien dit que "si un no vol, dos no es barallen", doncs aquí això no era del tot cert, els indignats no volíem cap mena de baralla, en canvi els mossos (capitanejats per un sense vergonya anomenat Felip Puig) tenien més fam de sang que mai.

Amb l'excusa de fer net la plaça van carregar contra acampats que no feien res per defendre’s, a part de asseure’s i elevar les palmes a l'aire en són de pau. Els membres dels serveis de neteja van actuar, coaccionats per els propis mossos d’esquadra, llençant tot el que trobaven al seu pas a les escombraries. Des de equips informàtics, passant per tendes d'acampada, utensilis de cuina, etc.

El que veritablement volien netejar eren els nostres pensaments, els pensaments d’un poble fart de corrupció, de polítics que no ens representen, de polítics que pensen només en els mercats i no en el poble, de les retallades socials, del bestial atur del que patim tots i totes i d’un sistema electoral que no afavoreix la vertadera democràcia. Les seves eines de neteja no van ser més que una: LA VIOLÈNCIA.

Cap a les 12.30 tota Barcelona estava assabentada del que estava succeint a plaça Catalunya, i els carrers del voltant s'omplien de joves, parats, treballadors, jubilats i turistes. Els mossos havien format dos cercles dins la plaça, un impedint que els acampats, que havien sigut sorpresos de bon matí, poguessin sortir de la plaça i un altre impedint que els milers de persones que rodejàvem la plaça poguéssim entrar amb els nostres companys i manifestar-nos pacíficament en contra d'aquesta animalada que estaven duent a terme aquest gossos de tura comandats per el conseller Puig.

Cap a les 13h els treballadors de BCNeta havien acabat amb la "neteja" i els mossos al veure’s rodejats per milers de persones, que anaven augmentant minut rere minut, van voler abandonar la plaça carregant, sense cap tipus de diàleg, contra tota la gent que la envoltava, no sense prendre represàlies, per no haver complert la verdadera operació, que era desallotjar als indignats.

Els mossos, als que no va importar carregar contra pacífics manifestants; joves, vells, invàlids i turistes (com demostren moltes de les imatges i vídeos que han sortit pels diferents mitjans de comunicació i la nostra pròpia vivència) van fugir disparant a tota persona que passés per allà. Una vegada als furgons, van tornar als voltants de la plaça i van tornar a disparar contra la gent, demostrant la seva impotència i la seva ràbia. Després d’aquest conat de retirada, van tornar als furgons i van sortir a tota velocitat intentant atropellar, sense èxit per sort, als manifestants que estaven a la ronda de Sant Pere.

Una vegada retirats els mossos, les milers de persones que havien suportat la pressió policial durant hores varem esclatar d’alegria; abraçades als companys que havien estat lluitant pacíficament a l’interior de la plaça, llàgrimes d’emoció i crits de “No a la violència” ompliren la plaça en acabar tot.

Des de aquestes línies, dos joves menorquins que vam viure aquests esdeveniments, volem transmetre al poble menorquí els fets ocorreguts a Barcelona el 27 de maig, ja que alguns medis de comunicació no mostren lo que vertaderament va passar.

“Ha començat una nova revolució i aquest cop avança amb convicció”

Carlos Pons Camps

Roger Vila Martínez

Barcelona.