No és la meva constitució

Me sap greu, de ver, ja m'agradaria poder dir el contrari. Però no, aquesta constitució -de la qual acabau de celebrar el 39è aniversari- no és la meva.

I tampoc és la vostra, no de la gran majoria de vosaltres. No és una neura meva, eh? Que consti. Però m'explicaré...

Ho dic, en primera instància i més enllà dels defectes que consider que té, perquè més del 75% dels espanyols i espanyoles d'avui en dia no vam poder votar aquesta constitució. És a dir, que dels més de 46 milions d'habitants del Regne, uns 34 milions no vam tenir l'oportunitat de votar-la.

Així i tot, ens intenten vendre que la Constitució Espanyola de 1978 segueix essent vigent i legítima, com si els temps no canviessin i com si les persones fóssim simples contribuents que no tenen dret a decidir sobre el més elemental de l'Estat on vivim.

39 anys després, ens empenyen a oblidar que només els van donar a triar entre el Sí o el No. Després de 40 anys de franquisme, de temps molt obscurs, t'ofereixen dues opcions, una possibilitat de suposada pau social o una possibilitat de suposat continuisme.

Per altra banda, tot i ser aprovada per una ampla majoria (fa 39 anys!), el més lògic és que una Constitució es vagi actualitzant en sintonia amb els temps i necessitats històrics/temporals. A Espanya però, en comparació amb altres Estats que tenen constitucions més joves i molt més reformades, només s'ha modificat en dues ocasions... la primera l'any 1992 per adequar-la al Tractat de Maastricht i així poder entrar a l'OTAN, la segona l'any 2011 per posar per davant la devolució del deute per davant dels serveis a la ciutadania. No cal dir que, en aquesta darrera no ens van demanar opinió.

La Constitució espanyola de 1978, aquella que té articles tan polits com:

Article 35.1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció mitjançant el treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.

Article 47. Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat.

Article 128.1. Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l'interès general.

És automàticament violada en aquests articles pels partits constitucionalistes, sobretot pel PP, i és elevada fins a la divinitat en articles tan poc democràtics com el 56.3., el 135 o l'arxifamós 155.

Així, no és d'estranyar que moltes siguem les que volem una nova Constitució. Una que fermi els drets socials, que reconegui les diferents nacions i nacionalitats, el dret a decidir i que sigui radicalment més democràtica. De mentre açò no passa, no puc fer menys que reconèixer que aquesta no és la meva Constitució.

SENTIMENT

Aixecar-se a mig matí, un dissabte de sol, les quatre cerveses de la nit anterior passen factura, però res pot

La fotografia es correspon
a l'atemptat ocorregut a
 Barcelona el 17-08-2017

impedir que avui sigui un gran dia.

Ja he escoltat com el pare i el meu germà acaben d'enllestir els darrers preparatius, ma mare ha pujat i baixat les escales unes quinze vegades, i la meva germana encara dorm, la seva primera ressaca.

El mòbil no para de sonar, tothom, de la família i grup d'amics, està pendent. Ser el centre d'atenció no ho duc malament, però m'arriba a atabalar en dies així. És una sensació estranya.

Ha arribat l'hora, hem dinat de paella amb els amics però, són les quatre del capvespre i he de preparar-me. Arriba un moment dels més especials, sortir de la dutxa i trobar-me amb moltes persones estimades assegudes al menjador.

Me tremolen les mans, són nervis d'il·lusió, ma mare ho nota i m'ajuda a botonar-me la camisa blanca, què faria sense ella? Es torna a seure i s'atraca mon pare, corbatí en mà i me'l posa molt carinyosament, sempre em dóna els darrers consells i ànims. Els necessit.

Estic llest i ja hi ha algú molt especial que m'espera impacient aquí baix. Les escales fins a la porta se'm fan eternes, vull ser-hi però ho vull gaudir.

Aquí baix espera tothom, i ell. Que guapo que va de negre i verd. Els amics m'abracen i em diuen que ens veurem prest. La tia Juana em fa el darrer retoc perquè vagi com un pinzell i em desitja sort amb tot el que vindrà. Els meus germans m'abracen i miren il·lusionats. En aquest cas, els darrers sempre vull que siguin els pares, em reconforta. M'abracen, em demanen que tengui cura i em desitgen molta sort, una llàgrima d'amor sincer me regalima per la galta.

Ara sí, m'atrac a ell i a cau d'orella li dono les gràcies pel que anem a iniciar junts i li dic "sortim a passar-nos-ho bé, anem a arrasar". Ja està, la cerimònia està feta. Posar el peu esquerre sobre l'estrep, pujo i partim. Bones Festes Sant Climent!

*Avui no puc deixar d'aprofitar l'ocasió, en aquest text, de mostrar la meva solidaritat amb tots els pobles que pateixen el terrorisme i les guerres, especialment dels atemptats ocorreguts dijous a Barcelona i Cambrils

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 22 d'agost del 2017)

Quantes pometes té el pomer?

Alguns diuen que són algunes pomes podrides d'un gran pomer, casos aïllats. D'altres diem clarament que es tracta d'un pomer malalt, des de les arrels, passant pel tronc i les branques, per les pomes i fins a la fulla de més amunt.

Les arrels, que s'escampen fins al nucli del franquisme,

passant per les venes d'Aliança Popular i del Partit Lliberal, estan ben agafades a unes xarxes clientelars establertes fa moltes dècades i que sempre han actuat com una banda criminal, al marge de la llei –molts cops amb el beneplàcit dels que han de fer complir-la– espoliant el poble.

És per això que no estranya gens que siguin 35 les trames descobertes fins ara relacionades amb el partit que governa, o els més de 850 investigats (imputats, de tota la vida) en relació a aquest. Tampoc estranya que sigui el primer partit d'Europa investigat per corrupció, o que hagin citat a declarar com a testimoni el seu president, tot un president de govern.

Que no estranyi no vol dir que no indigni, un pot tenir una ideologia o una altra però el que no podem permetre mai és que ens robin, que s'aprofitin del que és públic, que s'enriqueixin amb la política i que a sobre es riguin de nosaltres.

La majoria hem  passat –i estem passant– uns anys molt durs, de pobresa i incertesa, de veure com ens retallaven en drets socials mentre regalaven diners als bancs i grans empresaris, aprofitant la situació per polaritzar-nos com a societat... dividint-nos en grupuscles que no es podran reconciliar mai, fent-nos lluitar entre nosaltres per un treball indigne amb un sou que no mereix ni aquest nom.

Mentre el que hauríem de fer és distingir entre classe dominant i classe oprimida, lluitar en tots els fronts i per fi aconseguir una democràcia real, per la construcció d'un Estat socialment just i igualitari.

Amb aquest esperit va néixer el 2011 el moviment 15M, amb un esperit combatiu, lliure de partidismes, que reconeixia la lluita de classes i que despertava una consciència crítica que havia desaparegut durant els anys de la bombolla.

A punt de complir-se sis anys des de l'aparició del moviment, les coses han canviat molt i no han canviat gens. És cert que s'han despertat moltes consciències –no les necessàries encara–, però segueixen governant-nos els mateixos... i això és gràcies als votants (o a Indra... qui sap? No ens sorprendria a aquestes alçades).

Perquè en un Estat normal, no es permetria que succeís el que està passant a Espanya, perquè és denigrant i ens deixa molt malament com a societat; exigim que es dissolguin i entreguin la pasta.

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dilluns 8 de maig de 2017)

Empenta per a la pau

La notícia es coneixia divendres passat, ETA farà entrega de les armes les pròximes setmanes. Una bona notícia per a la pau i la democràcia.

A l'octubre farà 6 anys que l'organització va anunciar el cessament definitiu de la violència, tot i que en aquell moment des del govern espanyol –PSOE, Zapatero- no es va produir cap gest i tampoc s'esperava que n'hi hagués cap per part de l'executiu de Rajoy, la següent passa era aquesta i per fi ha arribat.

Al llarg dels anys, quan ETA encara exercia la violència, sentíem repetir als polítics espanyols que quan la violència acabés es podria parlar de tot, fins i tot d'independència. Sis anys després el discurs ha canviat, l'únic moviment que s'ha fet des de l'Estat és una reforma penal per tal de limitar la llibertat d'expressió. Avui en dia tot és enaltiment al terrorisme. Aquesta és l'excusa perfecta per tal de criminalitzar opinions crítiques amb el sistema imposat, penalitzar la llibertat d'expressió que és la millor arma contra les injustícies.

És cert que això s'havia d'haver produït fa molts anys però s'ha retardat a causa del poc interès posat per part dels estats espanyol i francès. Ja els estava bé tenir a una organització armada a qui culpar de tots els seus mals. Ben poc ha importat la denúncia de la comunitat internacional, finalment ha estat la societat civil qui ha hagut de participar i facilitar aquest nou avenç cap a la pau.

Per altre costat, pens que és una passa que a més de l'evident benefici per a tota la societat això també serà beneficiós per a l'esquerra abertzale i a la independentista catalana. Les contradiccions que els podia suposar l'ús de les armes han desaparegut i des d'un punt de vista democràtic és molt més fàcil donar suport i reclamar el projecte sobiranista.

Als unionistes se'ls acaben els arguments, com hem vist amb el cas català, han hagut d'acudir al discurs legalista obviant la legitimitat; legitimitat, un concepte que qualsevol persona que es vulgui considerar defensora de la democràcia ha de tenir ben clara i interioritzada i que alguns fan veure que no existeix.

A l'esquerra no tots som independentistes, ni fer-hi prop, però sí que creiem que el poble és qui ha de prendre les decisions sobre la seva vida, això inclou el dret a decidir el futur del mateix poble.

L'entrega definitiva d'armes és un gest important de cara a la societat, a la pau i a la democràcia. Ara s'ha obert una porta perquè el poble basc pugui reclamar, legítimament, la construcció d'un nou estat... i si aquest es fonamenta en la justícia social, no em sembla per res dolent.

(Article d'opinió publicat al "diari Menorca" el dia 24 de març del 2017)

Això és el capitalisme

Aquest cop tenia previst escriure sobre la llei d'habitatge, un assumpte interessant i que mereix una gran reflexió per part dels actors polítics i socials, una gran reflexió a peu de carrer, tocant la realitat diària de les persones.

Però m'he trobat, de cop, amb la meva pròpia realitat que coincideix amb la de la majoria de la generació de la qual formo part.

La major part dels joves no podem fer plans de vida a llarg termini, és molt difícil fer-los en un termini mitjà, vivim al dia. Amb un atur juvenil sobrepassant el 40%, els que tenim la sort de treballar ho fem sota condicions que no ens garanteixen res. Contractes temporals, salaris baixos, condicions abusives.

Evidentment, si no es té un treball, podem oblidar-nos de fer plans. Però, els que si en tenen, amb les condicions actuals, com podem fer-ne? Amb sous de 600, 700 o 800 €? Ens volen fer creure que som uns afortunats si tenim un sou, siguin quines siguin les condicions. No és veritat, els nostres avis no van lluitar per això.

Van lluitar perquè nosaltres arribéssim a tenir unes condicions dignes de vida. Entre aquestes condicions, potser la primària per desenvolupar la resta, una economia que ens permeti viure lliurement. És a dir, poder treballar per viure i no a la inversa, tampoc per sobreviure.

Amb un sou com els que comentava abans, poder sortir de casa dels pares és una missió impossible. Si ens aturem a fer comptes del que ens costaria independitzar-nos a Menorca, només amb el lloguer, ens suposa una despesa d'entre el 50% i el 70% del sou; si a més a això li sumem les despeses bàsiques (aigua, electricitat i gas) i el menjar ens suposa una despesa d'entre el 90% i el 110%. Sense grans luxes, no comptem telèfon, internet, mobles, roba, oci,... com ho fem?

Si pel que fa al jovent aquesta situació és tan complicada, podrem entendre fàcilment el que suposa tota aquesta despesa per persones amb família a càrrec i més si aquestes persones estan a l'atur.

Quina és la solució per aquests problemes? Podríem caure en el reduccionisme i dir que bastaria amb legislar d'una manera diferent en aquestes matèries, joventut (que se suposa transversal), ocupació o habitatge. Però això suposaria, com ha demostrat la història, posar pegats a una roda foradada, vella i podrida. S'ha d'anar molt més enllà, fins que no ens adonem que és un problema del sistema no podrem superar-ho i crear un sistema on tothom visqui dignament. Això és el capitalisme i aquestes són les seves conseqüències.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 7 de febrer del 2017)