Salvats pel cafè

En aquestes èpoques de l'any, quan els estudiants que viuen fora aprofiten per passar uns dies a casa, és fàcil quedar amb algú que fa temps que no veus per fer un cafè en haver dinat i xerrar de tot i res, encisar-te amb una –mil- conversa interessant i adonar-te'n que el cafè de després de dinar, de sobte, pot ser també una cervesa abans de sopar. Si aquesta persona, alhora que divertida, és periodista, reflexiva i crítica, és molt possible que els temps es

multipliquin i la trobada acabi a l'hora d'anar a dormir.

La trobada va succeir uns dies després de l'emissió de l'entrevista de Jordi Évole a Juan Luís Cebrian (molt recomanable), així que us podeu fer una idea de quina hora vam acabar.

Personalment, els darrers mesos he treballat en aspectes com el poder polític i la influència dels mitjans de comunicació sobre aquest.

Entre altres milions de reflexions sobre l'entrevista, vam parlar que molta gent és escèptica quant a creure que els mitjans de comunicació influeixen i tenen poder en política. Hi ha gent que creu que, en tot cas, això només està en mans dels mitjans de comunicació més grans.

A l'entrevista hi ha una declaració on afirma que "hi ha periodistes que creuen que poden posar i treure governs, és més fàcil treure'ls que posar-los". D'aquesta simple declaració es poden extreure moltes coses, la que ens va resultar més interessant és el reconeixement –entre línies, però bastant clar- que es poden fer caure governs des del periodisme.

El debat i la reflexió que ens vam fer envers això va anar per tres camins diferenciats alhora que relacionats:

• El de les fórmules utilitzades per aconseguir-ho, a vegades molt evidents i d'altres requereixen un treball més de fons.
• Qui són els responsables d'això, evidentment els periodistes hi juguen un paper important però, i els responsables editors? I els inversors? Una persona amb una família a càrrec escriuria contra els interessos de qui li paga el sou a final de mes?
• Açò succeeix en els grans mitjans de comunicació, però podem afirmar que els mitjans regionals o locals també poden influir –depenent dels seus interessos- en els seus àmbits?

A la darrera pregunta, vam arribar a la conclusió que també poden fer caure un govern o decantar unes eleccions. Ho veiem cada dia, i no és únicament per falta de professionalitat dels periodistes –que també han de menjar cada dia-. Uns cops més evident d'altres menys, aquí tenim governs "radicals" que s'esforcen per fer política de qualitat i per a tothom, que diuen els mitjans?

"Salvados" pels 2500 caràcters.

(article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 31 de desembre del 2016)

Consells de la Joventut

Després d'una legislatura de caminar pel desert, en semi-clandestinitat, fa unes setmanes es posava en marxa de nou el Consell de la Joventut de les Illes Balears i, tot just fa uns dies, també començava a caminar el que esdevindrà en el Consell de la Joventut de Menorca.

Per fi des de les institucions s'està fent feina posant totes les seves eines al nostre abast i, molt important, la voluntat per fer de la participació juvenil una realitat.

Vaig tenir l'oportunitat de participar en unes quantes trobades i reunions d'aquests Consells amb anterioritat i són molts els motius que fan que els consideri imprescindibles. La participació dels joves en la presa de decisions polítiques i la col·laboració en la tasca de fer créixer el teixit associatiu segurament són allò que ho fan més atractiu. Però no només les finalitats són les seves virtuts, els processos per arribar-hi són aprenentatge i conscienciació.

El més segur és que la major part dels joves d'avui no hagin pogut participar mai d'un Consell de la Joventut i possiblement n’hi ha que no saben que va existir una cosa així. Emperò ara tenim l'oportunitat de crear i fer créixer el nostre altaveu, debatent, decidint, participant.

És una altra manera d'establir xarxa, de conèixer persones i experiències, d'intercanvi d'idees i d'enfortiment de les diferents associacions i col·lectius, a més del creixement personal que comporta el fet de compartir.

No puc amagar el meu entusiasme davant tot açò, crec que la participació del jovent, amb la seva autonomia i diversitat d'idees, pot ajudar a canviar totes aquelles coses que necessiten millorar.

Pens que, la creació d'aquests Consells de la Joventut, són dues grans notícies perquè suposen deixar enrere 5 anys on el jovent associat de Menorca i de les illes teníem la voluntat de participar però no ens ho permetien. I que ara s'inicia una nova etapa on la nostra opinió comptarà i tindrà pes quant a les decisions del Consell Insular i del Govern Balear en les matèries que afectin la joventut (matèries que tanmateix esdevenen transversals).

El nostre és un dels col·lectius vulnerables de la societat alhora que som el futur d'aquesta, per tant és clar que és legítim participar en la construcció del món al qual aspirem. Un dret que recuperam i un deure, al menys moral, per dibuixar el nostre futur. Joves, participem-hi!

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 11 de novembre de 2016)

Tractats de Lliure Comerç

Fa uns mesos vam començar a sentir, als mitjans de comunicació, unes veus fluixetes i tallades que ens parlaven dels TLC (Tractats de lliure comerç), com ara el TTIP o el CETA.

Poca gent acaba de saber que són, d'on surten, que impliquen,... és un assumpte tan complex i, a sobre, tan poc transparent, que és difícil arribar a comprendre la magnitud d'aquests tractats.

Però, per sort, aquestes veus que sentíem molt fluixetes i tallades, s'han tornat fortes i clares. Experts en la matèria, organitzacions, plataformes, campanyes, i alguns polítics, de cada cop són més els que investiguen i responen aquestes preguntes de les quals – la resta de mortals – no coneixíem la resposta. Avui podem trobar un llarg nombre de pàgines a internet que ens parlen sobre els tractats de lliure comerç; tot i la falta de transparència, hi ha hagut filtracions prou importants per a denunciar públicament les conseqüències negatives que suposarà la firma d'aquests.

Ens parlen d'una retallada de drets socials, retallades en drets laborals, privilegis per a les grans empreses, entrada d'aliments i medicaments alterats amb transgènics pràcticament sense control, pèrdua de la sobirania dels estats,...

Per fer-ne cinc cèntims, el que ens expliquen els experts és:

• Les retallades en drets socials vindran donades per la progressiva privatització de serveis bàsics com la sanitat, l'educació, l'aigua,...
• Les retallades en drets laborals seran a conseqüència de la negociació, a la baixa, per establir-los d'una manera comuna amb els EUA, que té una regulació més baixa.
• Hi haurà un major ús dels transgènics, per la mateixa qüestió anterior d’harmonització de la regulació.
• Pèrdua de sobirania, les grans empreses podran denunciar davant un tribunal privat a un Estat si la seva rendibilitat no és l'esperada.

Per desgràcia és impossible d'explicar, en 2500 caràcters, tot el que significaran tractats de lliure comerç com el CETA, el TTIP o el TiSA. Però per a tots aquells que es vulguin informar, a més d'internet, durant aquests mesos que vénen, podrem apropar-nos una mica més al coneixement mitjançant el cicle de xerrades que organitza la campanya #MenorcaNOalTTIP en el marc de «Tardor en Resistència», que es porta a terme a multituds d'estats, a una banda i altra de l'Atlàntic.

Dins el mateix marc, s'ha convocat una manifestació el pròxim 15 d'octubre, que partirà de l'esplanada de Maó i animaria a tothom a participar-hi, perquè només amb la conscienciació i mobilització social podrem aturar aquests tractats tan nocius per a la societat.

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 24 de setembre de 2016)

L’acord de la vergonya

El passat divendres, vam assistir a un altre capítol vergonyós, que deixarem escrit als llibres d’història, l’aprovació i firma per part del Consell Europeu del tractat amb Turquia; pel qual Europa es compromet a pagar 6.000 milions d’euros a canvi de què Turquia rebi i retingui a les persones refugiades en camps de concentració, a expenses de la sort de malviure esperant a ser retornades als seus països d’origen o morir en aquests camps.

Segons els experts en la matèria, l’acord no deixa molt clar que passarà amb totes aquestes persones refugiades; ni tampoc amb els que ara seran considerats immigrants il·legals -Afganesos, Iraquians i Eritreus-, segons sembla ja no tindran dret a protecció internacional.

Hem de recordar que Turquia és un país on el respecte als acords internacionals en matèria de Drets Humans brilla per la seva absència, com demostren les més de 2800 denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans.

També cal recordar que, Turquia és un dels països que aspiren a entrar a la Unió Europea i que una de les coses que fins ara ha impedit la seva entrada són les reiterades violacions dels Drets Humans, cosa que ara sembla no recorden al Consell Europeu.

Tot això fa pensar que, per una part, Turquia està intentant guanyar-se la simpatia dels membres del Consell per a què rebaixi el nivell d’exigència per a la seva entrada a la UE i, per l’altra, que la Unió Europea es vol fer net les mans davant aquesta crisi humanitària i permetre que siguin altres qui es taquin les mans de sang.

Mentre, dins les nostres fronteres, els partits més conservadors estan estenent uns discursos racistes i xenòfobs per tal de manipular l’opinió pública. Discursos que tracten de convèncer a la ciutadania que molts d’ells venen per motius econòmics o de relacionar a les persones refugiades amb la falta de seguretat i delinqüència.

Resulta vertaderament trist veure que hi ha gent que es creu aquesta mena de mentides, més quan dia rere dia veiem, als mitjans de comunicació i xarxes socials, imatges del que està passant als països afectats per la guerra i el que suposa per aquestes persones haver de fugir del que queda de les seves cases, desesperadament i sense cap certesa de seguretat.

Molts encara tindran dins la retina records de no fa tants anys, quan érem nosaltres els que havíem de fugir de guerres i dictadures, quan ens van acollir a diversos països de tots els continents. Som molts els que creiem que ha arribat l’hora de ser solidaris amb totes aquelles persones que ho estan passant malament.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca", ahir dimarts dia 22 de març)

Benvinguts Refugiats

El dia 27 de febrer es portarà a terme la “marxa pels drets dels refugiats”, una iniciativa mundial a la qual ja s'hi han afegit centenars de ciutats d'arreu del planeta.

Com no podia ser d'altra manera, a Menorca hi ha un grup de persones que ja ho estan organitzant, que es manifestarà pels carrers de Maó i tindrà un objectiu molt clar: Exigir a les institucions europees la creació de passatges segurs per a les

persones que escapen de la guerra.

Hem de recordar que els Estats membre de la Unió Europea van arribar a uns acords mínims per garantir la seguretat i el reassentament dels refugiats, acords que a sobre que no s'estan complint també són insuficients.

És per açò que la ciutadania ha dit prou i ha pres la decisió de, mitjançant la pressió social, mostrar el seu malestar i rebuig als diferents governs davant tanta indiferència.

Des de principi d'any, han mort més de 300 persones al mediterrani intentant escapar de la guerra, més de 10.000 nens es troben en parador desconegut i milions d'humans són a les fronteres de l'Est europeu, en pèssimes condicions, a l'espera d'una sortida cap a una vida digna on no tenguin que patir la por de la guerra, és per açò que exigim a la Unió Europea l'obertura de passatges segurs immediatament.

L'exigència de passatges segurs és una de les reivindicacions, la primera que s'ha de portar a terme davant una situació d'emergència, però no l'única. És una manera d'afrontar la situació mentre es dissenya urgentment una política migratòria radicalment oposada a la que es feia fins ara i anar a l'arrel del problema per solucionar-lo.

I l'arrel del problema, no ho hem d'oblidar, són les guerres provocades als seus països d'origen per l'imperialisme del segle XXI, del qual som còmplices directes donant suport a organitzacions com l'OTAN.

Hi ha qui intenta confondre a la ciutadania amb discursos discriminadors, racistes i xenòfobs. Arguments fàcils de desmuntar, només cal recordar les paraules desesperades d'un nen sirià de 13 anys que van fer la volta al món: “Per favor, ajudin als sirians, necessitem ajuda ja. Nosaltres no volem anar a Europa, simplement atureu la guerra a Síria. Simplement açò”.


Davant una greu crisi humanitària, i d'humanitat per part la Unió Europea, dia 27 hem de sortir al carrer i instar a les institucions més properes -com els ajuntaments, que es van declarar en el seu moment “Ciutats d'acollida”- a exercir pressió sobre les altres institucions per trobar ràpidament una solució.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 15 de febrer de 2016)

I si ara tornés ETA?

Darrerament sentim a molts polítics del Partit Popular intentant introduir dins la ment dels espanyols el discurs de la por.

El que no és Veneçuela és Iran o, com a recurs, és ETA. O les tres a la vegada.

Mentre cúpules senceres del partit són investigades (allò que abans

se'n deia IMPUTACIÓ) per corrupció, per tapar les vergonyes, s'utilitzen discursos amb arguments infundats i poc creïbles.

Açò, a persones un poc llegides, inicialment ens causa una barreja de gràcia i pena, per just després sentir vergonya -que aquestes persones són la imatge d'Espanya a l'estranger!- i finalment ràbia i impotència.

Ràbia i impotència perquè, aquests polítics neoliberalistes, ultraconservadors, ultranacionalistes i feixistes, intenten inculcar aquest tipus de discurs dins les capes més manipulables de la societat. Tot, com he dit abans, per tapar els seus delictes i seguir en el poder mantenint una organització estructuralment corrupte... I ho aconsegueixen.

Manipulació de masses, una mena de populisme de la por. Més de 1500 "investigats" del Partit Popular per corrupció, fins i tot el mateix partit -el primer en la història-, més de 50 trames en els jutjats i, així i tot, 7 milions de votants.

7 milions de persones que voten corrupció, retallades en drets socials -com l'educació, la sanitat, la llibertat d'expressió, l'habitatge, el treball,...-, pressió fiscal a les classes treballadores, llibertat per a l'evasió fiscal a les grans empreses,... En són conscients del que voten?

Han utilitzat ETA per criticar als partits d'esquerres, l'han utilitzat per criticar la PAH, l'han utilitzat per criticar els independentistes, manifestants, jutges,... per tot el que no porti les sigles del Partit Popular o estigui al seu favor. 

Me deman que succeiria si ETA tornés a atemptar? Els populars serien tan valents d'emprar el nom de l'organització tan gratuïtament?

Continuarà...

Oh Sant Antoni Gloriós

Un any més s'acosta el 17 de gener, Sant Antoni – o el que és el mateix, la Diada del Poble de Menorca- i amb aquesta data, marcada en vermell als calendaris menorquins, un seguit d'actes i tradicions.

Deixant una mica de costat els fets històrics, no per poc interessants sinó perquè hi ha persones molt més qualificades per rallar-ne, vaig a centrar-me a explicar, des del meu humil punt de vista, què hauria de significar aquesta diada.

I és que els darrers dies, des de la presentació del programa de la Diada per part de l'Ajuntament de Maó, he llegit quantitat de barbaritats tant a les xarxes socials com als comentaris en els diaris digitals. Hauríem de tenir en compte que aquesta celebració es realitza per recordar uns fets històrics, perquè no caiguin en l'oblid i per fomentar la cultura, reafirmar-nos com a poble i fer visible l'orgull de pertànyer a un lloc tan especial com és Menorca, on parlar de cultura vol dir fer valdre una identitat pròpia, alhora que diversa i complexa.

La tradició és cultura i s'ha de mantenir, però també ha d'evolucionar a un ritme acceptable perquè segueixi essent atractiva tant per menorquins com per visitants, i hom pugui estar interessat a conèixer la nostra història.

Quan dic evolucionar, em referesc en l'aspecte més superficial i no en el rerefons, que és cap a on havia evolucionat els darrers anys i que, per sort, hem pogut aturar a temps. S'emprava aquesta Diada, com tants altres dies assenyalats, per tergiversar la història i fer de la cultura un circ amb finalitats purament polítiques al servei dels governants del moment.

Pel que he anat llegint, hi ha tres canvis que han estat utilitzats políticament mitjançant una festivitat que hauria de servir per fer gala de l'orgull d'un poble. El primer, la supressió de l'ofrena floral a Alfons III, un acte inventat fa pocs anys amb l'única participació de polítics i periodistes. El segon, la substitució del mercat medieval -que poc té a veure amb la tradició i cultura menorquina- per un mercat de productes menorquins. I el tercer, la decisió de no fer la representació de la Conquesta pel fet de suposar una gran despesa per les arques públiques en un moment delicat, tot i que s'espera poder-la tornar a representar en els anys vinents.

És per això que, em sent orgullós de la manera en què s'ha dissenyat aquest Sant Antoni, fent canvis en alguns aspectes alhora que mantenint molts dels actes que s'anaven duent a terme des de fa anys i introduint actes pròpiament menorquins per mantenir la nostra cultura ben viva.

Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" d'ahir, divendres dia 15 de gener de 2016.

Són sensacions, únicament sensacions.

Són sensacions, únicament sensacions; amb motius fonamentats per vivències anteriors, però només sensacions. M'avanço a possibles punyeteries que ja he viscut amb anterioritat.

Veig que hi ha gent que pensa que ser d'esquerres i ser feliç, en aquests moments de la història -no rall només del període postelectoral- no pot anar lligat; que estar compromès amb una lluita i gaudir de la teva vida personal, no pot anar lligat. Veig que hi ha gent que pensa que hauríem d'estar enfadats permanentment. No calen noms ni cognoms, quedi clar que en aquesta ocasió no estic cagant dins el plat del qual m'aliment.

Per qui no se n'havia adonat, o no ho sabia, tenc 25 anys. Dels quals en duc 5 compromès del tot amb la lluita social, 2 integrat dins un partit polític. A més d'açò, intent estudiar quan trob un moment. I, si sobra temps i no estic fet merda, intent tenir una vida normal... la d'un jove de la meva edat. 

En menys d'un any, com molts altres, he viscut dues campanyes electorals; que en el meu cas i el dels companys d'Esquerra de Menorca han estat cinc: 

• Municipals amb Ara Maó.
• Insulars i Autonòmiques amb Esquerra de Menorca.
• Al Senat amb Som Menorca.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell autonòmic.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell d'illa.

Una experiència sens dubte molt enriquidora i d'un creixement personal brutal, a la vegada que esgotadora. Aquesta darrera campanya, que tot fa indicar que no ha acabat, ha estat especialment impressionant. 

El fet de ser el representant menorquí, m'ha ajudat a viure i sentir coses inimaginables, a aprendre moltes coses i a saber que és viure amb pressió a sobre. Debats, entrevistes, reunions, defenent una idea sense deixar de ser jo mateix, he d'admetre que no és fàcil quan saps que hi ha ulls que et miren i t'analitzen, però mai deixaré de pensar i dir que ha estat una experiència vital molt positiva.

Se m'ha demanat en diverses ocasions, si tot això era un rodatge per d'aquí a quatre anys, la meva resposta sempre ha estat clara i sincera: No, d'aquí a quatre anys no sé on seré o que voldré fer. Tot açò ha estat així perquè he cregut que era el moment i perquè he pensat que podia ser d'utilitat, tant pel partit com per jo créixer com a persona.

I aquí és on volia arribar amb tot açò.

Fins ara res m'ha aturat i res m'aturarà de seguir defenent el que pens, igual que res aturarà el ritme de vida d'un jove de 25 anys.

Que ningú esperi que sigui políticament correcte, que ningú es pensi que no sé lluitar i divertir-me alhora, que ningú es pensi que no seguiré al peu del canó, que ningú se sorprengui si aquests dies em veieu de festa amb els meus amics i, sobretot, a qui no li agradi el que public a les xarxes socials... només ha de deixar de seguir-me, el fet de ser autèntic és una opció que he triat i aquests dies, mentre alguns s'estaran esnifant fins al sucre del cafè d'amagat, jo estaré fent unes cerveses escoltant ACDC a Sa Taverna... esteu tots convidats.

Salut i república!

PD. Si torn a anar en un avió buit, en tornaré a fer broma.

Espais de participació

L’article que vaig escriure el mes passat sobre la “Nova política” em va fer reflexionar. 

En certa manera, demanava als polítics la creació d’uns espais de participació ciutadana on tothom pogués opinar sobre el seu municipi –a Maó, pel que em correspon– sense adonar-me’n que, ja fa dos anys i mig, estic participant d’un d’aquests espais. 

Aquest espai de participació no és altre que l’Associació de Veïns del poble on vaig néixer i on visc, Sant Climent. Sense quasi adonar-me’n, estic participant d’un espai ciutadà on puc incidir en l’esdevenir del meu poble, del meu municipi. 

Si bé és veritat que no és l’únic ni definitiu espai de participació, sí que és una bona manera de fer que el que pens arribi més enllà de la taula on seiem amb els amics per xerrar, entre d’altres coses, sobre el dia a dia al poble i sobre com ens agradaria que avancés, prenent el cafè. 

Sempre insitesc, crec que ser partícip de les decisions polítiques no és només cosa de cada quatre anys. I gràcies a aquesta manera de pensar, també dels meus companys, segurament som de les associacions que més maldecaps portem a l’Ajuntament de Maó, i n’estem orgullosos, independentment de qui governi dalt la sala. 

Fins ara, el paper que hem jugat des d’aquests espais, per l’experiència viscuda, és més en termes de dinamització cultural i/o festiva i d’assumptes de serveis generals, amb la finalitat de fer del poble un lloc encara més agradable. 

Però tenc la ferma convicció que aquí no ha d’acabar el nostre poder de decisió. Com a representants de tot el veïnat, i qui responem en primera instància davant d’ells, no hem de tenir cap por d’obrir més els camps d’acció i opinió. No només per ser crítics amb la feina que es fa des dels ajuntaments, sinó per ser constructius i ajudar a crear aquesta nova política, que reclamava fa unes setmanes, i per ser uns col·lectius participatius més atractius a ulls de la gent. 

Fins ara he rallat de les associacions de veïns, però referint-me sempre en termes generals. Hi ha altres tipus d’associacions i organitzacions que han de ser escoltats per poder arribar a veure una democràcia real; tot i que molts cops som experts només en les conviccions que ens fan creure en el bé comú. 

En aquest sentit, i per acabar, he de dir que he notat la disposició de l’Ajuntament per dotar-nos de les eines necessàries per dur a terme aquesta feina d’incidència en el futur del municipi. Hi queda molt a treballar per arribar a l’excel·lència, però de moment s’ha començat amb bon peu.

(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 20 d'octubre de 2015)

EL GOVERN DE LA GENT

Molt se n’ha parlat, aquests mesos d’estiu, sobre qüestions poc més que secundàries o terciàries. A Maó, concretament, del que més, banderes. Poc s’ha parlat de la nova oficina de mediació en temes hipotecaris, per posar un exemple.

Això ve donat per unes males pràctiques que es venen donant des de fa dècades, que donen més ressò a les qüestions menys rellevants. Per altra banda, unes pràctiques de fer política que, sense tenir una obsolescència programada, cauran més prest que tard pel seu propi pes.

Tot i aquest procés de caiguda de les antigues maneres, és palpable que encara hi queden restes d’aquells que ho veuen com una oportunitat i que es creuen en possessió de la veritat absoluta, restes del pensament únic i d’allò d’escoltar al poble només un cop cada quatre anys.

La gent de carrer, com jo mateix, no és el que volem. Després d’una gran estafa com està sent la crisi econòmica, on molts hem tocat fons, hem obert els ulls i ja no val tot, el conformisme ha quedat desfasat.

El 24 de maig va deixar clar això i, entre altres coses, que no es tracta de pensament de dretes o d’esquerres únicament; es tracta que els ciutadans puguem decidir dia a dia l'esdevenir de les nostres vides, amb els nostres errors i els nostres encerts. On ja no serien errors o encerts polítics, sinó decisions del poble.

No és fàcil aconseguir la participació diària de la ciutadania, però hi ha mecanismes que la farien factible, com poden ser plenaris al carrer, referèndums vinculants, xerrades polítiques –amb la participació de tots els partits- on s’intentin arribar a consensos conjuntament amb la gent i que deixin de banda les directrius o ideologies de cada partit o participant, els rancors del passat i altres faules que no porten enlloc.

En definitiva, com a jove que es defineix progressista, vivint un moment històric econòmic, polític i social com aquest, crec necessària la posada en marxa d’aquests mecanismes per atracar la política a les persones, vull que entre tots decidim què volem del nostre municipi i que no només quedi en mans dels 21 regidors electes; s’ha d’entendre que democràcia vol dir govern de la gent, no via lliure pels que hem triat com a representants.


(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 11 de setembre de 2015)