Quantes pometes té el pomer?

Alguns diuen que són algunes pomes podrides d'un gran pomer, casos aïllats. D'altres diem clarament que es tracta d'un pomer malalt, des de les arrels, passant pel tronc i les branques, per les pomes i fins a la fulla de més amunt.

Les arrels, que s'escampen fins al nucli del franquisme,

passant per les venes d'Aliança Popular i del Partit Lliberal, estan ben agafades a unes xarxes clientelars establertes fa moltes dècades i que sempre han actuat com una banda criminal, al marge de la llei –molts cops amb el beneplàcit dels que han de fer complir-la– espoliant el poble.

És per això que no estranya gens que siguin 35 les trames descobertes fins ara relacionades amb el partit que governa, o els més de 850 investigats (imputats, de tota la vida) en relació a aquest. Tampoc estranya que sigui el primer partit d'Europa investigat per corrupció, o que hagin citat a declarar com a testimoni el seu president, tot un president de govern.

Que no estranyi no vol dir que no indigni, un pot tenir una ideologia o una altra però el que no podem permetre mai és que ens robin, que s'aprofitin del que és públic, que s'enriqueixin amb la política i que a sobre es riguin de nosaltres.

La majoria hem  passat –i estem passant– uns anys molt durs, de pobresa i incertesa, de veure com ens retallaven en drets socials mentre regalaven diners als bancs i grans empresaris, aprofitant la situació per polaritzar-nos com a societat... dividint-nos en grupuscles que no es podran reconciliar mai, fent-nos lluitar entre nosaltres per un treball indigne amb un sou que no mereix ni aquest nom.

Mentre el que hauríem de fer és distingir entre classe dominant i classe oprimida, lluitar en tots els fronts i per fi aconseguir una democràcia real, per la construcció d'un Estat socialment just i igualitari.

Amb aquest esperit va néixer el 2011 el moviment 15M, amb un esperit combatiu, lliure de partidismes, que reconeixia la lluita de classes i que despertava una consciència crítica que havia desaparegut durant els anys de la bombolla.

A punt de complir-se sis anys des de l'aparició del moviment, les coses han canviat molt i no han canviat gens. És cert que s'han despertat moltes consciències –no les necessàries encara–, però segueixen governant-nos els mateixos... i això és gràcies als votants (o a Indra... qui sap? No ens sorprendria a aquestes alçades).

Perquè en un Estat normal, no es permetria que succeís el que està passant a Espanya, perquè és denigrant i ens deixa molt malament com a societat; exigim que es dissolguin i entreguin la pasta.

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dilluns 8 de maig de 2017)

Empenta per a la pau

La notícia es coneixia divendres passat, ETA farà entrega de les armes les pròximes setmanes. Una bona notícia per a la pau i la democràcia.

A l'octubre farà 6 anys que l'organització va anunciar el cessament definitiu de la violència, tot i que en aquell moment des del govern espanyol –PSOE, Zapatero- no es va produir cap gest i tampoc s'esperava que n'hi hagués cap per part de l'executiu de Rajoy, la següent passa era aquesta i per fi ha arribat.

Al llarg dels anys, quan ETA encara exercia la violència, sentíem repetir als polítics espanyols que quan la violència acabés es podria parlar de tot, fins i tot d'independència. Sis anys després el discurs ha canviat, l'únic moviment que s'ha fet des de l'Estat és una reforma penal per tal de limitar la llibertat d'expressió. Avui en dia tot és enaltiment al terrorisme. Aquesta és l'excusa perfecta per tal de criminalitzar opinions crítiques amb el sistema imposat, penalitzar la llibertat d'expressió que és la millor arma contra les injustícies.

És cert que això s'havia d'haver produït fa molts anys però s'ha retardat a causa del poc interès posat per part dels estats espanyol i francès. Ja els estava bé tenir a una organització armada a qui culpar de tots els seus mals. Ben poc ha importat la denúncia de la comunitat internacional, finalment ha estat la societat civil qui ha hagut de participar i facilitar aquest nou avenç cap a la pau.

Per altre costat, pens que és una passa que a més de l'evident benefici per a tota la societat això també serà beneficiós per a l'esquerra abertzale i a la independentista catalana. Les contradiccions que els podia suposar l'ús de les armes han desaparegut i des d'un punt de vista democràtic és molt més fàcil donar suport i reclamar el projecte sobiranista.

Als unionistes se'ls acaben els arguments, com hem vist amb el cas català, han hagut d'acudir al discurs legalista obviant la legitimitat; legitimitat, un concepte que qualsevol persona que es vulgui considerar defensora de la democràcia ha de tenir ben clara i interioritzada i que alguns fan veure que no existeix.

A l'esquerra no tots som independentistes, ni fer-hi prop, però sí que creiem que el poble és qui ha de prendre les decisions sobre la seva vida, això inclou el dret a decidir el futur del mateix poble.

L'entrega definitiva d'armes és un gest important de cara a la societat, a la pau i a la democràcia. Ara s'ha obert una porta perquè el poble basc pugui reclamar, legítimament, la construcció d'un nou estat... i si aquest es fonamenta en la justícia social, no em sembla per res dolent.

(Article d'opinió publicat al "diari Menorca" el dia 24 de març del 2017)

Això és el capitalisme

Aquest cop tenia previst escriure sobre la llei d'habitatge, un assumpte interessant i que mereix una gran reflexió per part dels actors polítics i socials, una gran reflexió a peu de carrer, tocant la realitat diària de les persones.

Però m'he trobat, de cop, amb la meva pròpia realitat que coincideix amb la de la majoria de la generació de la qual formo part.

La major part dels joves no podem fer plans de vida a llarg termini, és molt difícil fer-los en un termini mitjà, vivim al dia. Amb un atur juvenil sobrepassant el 40%, els que tenim la sort de treballar ho fem sota condicions que no ens garanteixen res. Contractes temporals, salaris baixos, condicions abusives.

Evidentment, si no es té un treball, podem oblidar-nos de fer plans. Però, els que si en tenen, amb les condicions actuals, com podem fer-ne? Amb sous de 600, 700 o 800 €? Ens volen fer creure que som uns afortunats si tenim un sou, siguin quines siguin les condicions. No és veritat, els nostres avis no van lluitar per això.

Van lluitar perquè nosaltres arribéssim a tenir unes condicions dignes de vida. Entre aquestes condicions, potser la primària per desenvolupar la resta, una economia que ens permeti viure lliurement. És a dir, poder treballar per viure i no a la inversa, tampoc per sobreviure.

Amb un sou com els que comentava abans, poder sortir de casa dels pares és una missió impossible. Si ens aturem a fer comptes del que ens costaria independitzar-nos a Menorca, només amb el lloguer, ens suposa una despesa d'entre el 50% i el 70% del sou; si a més a això li sumem les despeses bàsiques (aigua, electricitat i gas) i el menjar ens suposa una despesa d'entre el 90% i el 110%. Sense grans luxes, no comptem telèfon, internet, mobles, roba, oci,... com ho fem?

Si pel que fa al jovent aquesta situació és tan complicada, podrem entendre fàcilment el que suposa tota aquesta despesa per persones amb família a càrrec i més si aquestes persones estan a l'atur.

Quina és la solució per aquests problemes? Podríem caure en el reduccionisme i dir que bastaria amb legislar d'una manera diferent en aquestes matèries, joventut (que se suposa transversal), ocupació o habitatge. Però això suposaria, com ha demostrat la història, posar pegats a una roda foradada, vella i podrida. S'ha d'anar molt més enllà, fins que no ens adonem que és un problema del sistema no podrem superar-ho i crear un sistema on tothom visqui dignament. Això és el capitalisme i aquestes són les seves conseqüències.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 7 de febrer del 2017)

Salvats pel cafè

En aquestes èpoques de l'any, quan els estudiants que viuen fora aprofiten per passar uns dies a casa, és fàcil quedar amb algú que fa temps que no veus per fer un cafè en haver dinat i xerrar de tot i res, encisar-te amb una –mil- conversa interessant i adonar-te'n que el cafè de després de dinar, de sobte, pot ser també una cervesa abans de sopar. Si aquesta persona, alhora que divertida, és periodista, reflexiva i crítica, és molt possible que els temps es

multipliquin i la trobada acabi a l'hora d'anar a dormir.

La trobada va succeir uns dies després de l'emissió de l'entrevista de Jordi Évole a Juan Luís Cebrian (molt recomanable), així que us podeu fer una idea de quina hora vam acabar.

Personalment, els darrers mesos he treballat en aspectes com el poder polític i la influència dels mitjans de comunicació sobre aquest.

Entre altres milions de reflexions sobre l'entrevista, vam parlar que molta gent és escèptica quant a creure que els mitjans de comunicació influeixen i tenen poder en política. Hi ha gent que creu que, en tot cas, això només està en mans dels mitjans de comunicació més grans.

A l'entrevista hi ha una declaració on afirma que "hi ha periodistes que creuen que poden posar i treure governs, és més fàcil treure'ls que posar-los". D'aquesta simple declaració es poden extreure moltes coses, la que ens va resultar més interessant és el reconeixement –entre línies, però bastant clar- que es poden fer caure governs des del periodisme.

El debat i la reflexió que ens vam fer envers això va anar per tres camins diferenciats alhora que relacionats:

• El de les fórmules utilitzades per aconseguir-ho, a vegades molt evidents i d'altres requereixen un treball més de fons.
• Qui són els responsables d'això, evidentment els periodistes hi juguen un paper important però, i els responsables editors? I els inversors? Una persona amb una família a càrrec escriuria contra els interessos de qui li paga el sou a final de mes?
• Açò succeeix en els grans mitjans de comunicació, però podem afirmar que els mitjans regionals o locals també poden influir –depenent dels seus interessos- en els seus àmbits?

A la darrera pregunta, vam arribar a la conclusió que també poden fer caure un govern o decantar unes eleccions. Ho veiem cada dia, i no és únicament per falta de professionalitat dels periodistes –que també han de menjar cada dia-. Uns cops més evident d'altres menys, aquí tenim governs "radicals" que s'esforcen per fer política de qualitat i per a tothom, que diuen els mitjans?

"Salvados" pels 2500 caràcters.

(article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 31 de desembre del 2016)

Consells de la Joventut

Després d'una legislatura de caminar pel desert, en semi-clandestinitat, fa unes setmanes es posava en marxa de nou el Consell de la Joventut de les Illes Balears i, tot just fa uns dies, també començava a caminar el que esdevindrà en el Consell de la Joventut de Menorca.

Per fi des de les institucions s'està fent feina posant totes les seves eines al nostre abast i, molt important, la voluntat per fer de la participació juvenil una realitat.

Vaig tenir l'oportunitat de participar en unes quantes trobades i reunions d'aquests Consells amb anterioritat i són molts els motius que fan que els consideri imprescindibles. La participació dels joves en la presa de decisions polítiques i la col·laboració en la tasca de fer créixer el teixit associatiu segurament són allò que ho fan més atractiu. Però no només les finalitats són les seves virtuts, els processos per arribar-hi són aprenentatge i conscienciació.

El més segur és que la major part dels joves d'avui no hagin pogut participar mai d'un Consell de la Joventut i possiblement n’hi ha que no saben que va existir una cosa així. Emperò ara tenim l'oportunitat de crear i fer créixer el nostre altaveu, debatent, decidint, participant.

És una altra manera d'establir xarxa, de conèixer persones i experiències, d'intercanvi d'idees i d'enfortiment de les diferents associacions i col·lectius, a més del creixement personal que comporta el fet de compartir.

No puc amagar el meu entusiasme davant tot açò, crec que la participació del jovent, amb la seva autonomia i diversitat d'idees, pot ajudar a canviar totes aquelles coses que necessiten millorar.

Pens que, la creació d'aquests Consells de la Joventut, són dues grans notícies perquè suposen deixar enrere 5 anys on el jovent associat de Menorca i de les illes teníem la voluntat de participar però no ens ho permetien. I que ara s'inicia una nova etapa on la nostra opinió comptarà i tindrà pes quant a les decisions del Consell Insular i del Govern Balear en les matèries que afectin la joventut (matèries que tanmateix esdevenen transversals).

El nostre és un dels col·lectius vulnerables de la societat alhora que som el futur d'aquesta, per tant és clar que és legítim participar en la construcció del món al qual aspirem. Un dret que recuperam i un deure, al menys moral, per dibuixar el nostre futur. Joves, participem-hi!

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 11 de novembre de 2016)

Tractats de Lliure Comerç

Fa uns mesos vam començar a sentir, als mitjans de comunicació, unes veus fluixetes i tallades que ens parlaven dels TLC (Tractats de lliure comerç), com ara el TTIP o el CETA.

Poca gent acaba de saber que són, d'on surten, que impliquen,... és un assumpte tan complex i, a sobre, tan poc transparent, que és difícil arribar a comprendre la magnitud d'aquests tractats.

Però, per sort, aquestes veus que sentíem molt fluixetes i tallades, s'han tornat fortes i clares. Experts en la matèria, organitzacions, plataformes, campanyes, i alguns polítics, de cada cop són més els que investiguen i responen aquestes preguntes de les quals – la resta de mortals – no coneixíem la resposta. Avui podem trobar un llarg nombre de pàgines a internet que ens parlen sobre els tractats de lliure comerç; tot i la falta de transparència, hi ha hagut filtracions prou importants per a denunciar públicament les conseqüències negatives que suposarà la firma d'aquests.

Ens parlen d'una retallada de drets socials, retallades en drets laborals, privilegis per a les grans empreses, entrada d'aliments i medicaments alterats amb transgènics pràcticament sense control, pèrdua de la sobirania dels estats,...

Per fer-ne cinc cèntims, el que ens expliquen els experts és:

• Les retallades en drets socials vindran donades per la progressiva privatització de serveis bàsics com la sanitat, l'educació, l'aigua,...
• Les retallades en drets laborals seran a conseqüència de la negociació, a la baixa, per establir-los d'una manera comuna amb els EUA, que té una regulació més baixa.
• Hi haurà un major ús dels transgènics, per la mateixa qüestió anterior d’harmonització de la regulació.
• Pèrdua de sobirania, les grans empreses podran denunciar davant un tribunal privat a un Estat si la seva rendibilitat no és l'esperada.

Per desgràcia és impossible d'explicar, en 2500 caràcters, tot el que significaran tractats de lliure comerç com el CETA, el TTIP o el TiSA. Però per a tots aquells que es vulguin informar, a més d'internet, durant aquests mesos que vénen, podrem apropar-nos una mica més al coneixement mitjançant el cicle de xerrades que organitza la campanya #MenorcaNOalTTIP en el marc de «Tardor en Resistència», que es porta a terme a multituds d'estats, a una banda i altra de l'Atlàntic.

Dins el mateix marc, s'ha convocat una manifestació el pròxim 15 d'octubre, que partirà de l'esplanada de Maó i animaria a tothom a participar-hi, perquè només amb la conscienciació i mobilització social podrem aturar aquests tractats tan nocius per a la societat.

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 24 de setembre de 2016)

L’acord de la vergonya

El passat divendres, vam assistir a un altre capítol vergonyós, que deixarem escrit als llibres d’història, l’aprovació i firma per part del Consell Europeu del tractat amb Turquia; pel qual Europa es compromet a pagar 6.000 milions d’euros a canvi de què Turquia rebi i retingui a les persones refugiades en camps de concentració, a expenses de la sort de malviure esperant a ser retornades als seus països d’origen o morir en aquests camps.

Segons els experts en la matèria, l’acord no deixa molt clar que passarà amb totes aquestes persones refugiades; ni tampoc amb els que ara seran considerats immigrants il·legals -Afganesos, Iraquians i Eritreus-, segons sembla ja no tindran dret a protecció internacional.

Hem de recordar que Turquia és un país on el respecte als acords internacionals en matèria de Drets Humans brilla per la seva absència, com demostren les més de 2800 denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans.

També cal recordar que, Turquia és un dels països que aspiren a entrar a la Unió Europea i que una de les coses que fins ara ha impedit la seva entrada són les reiterades violacions dels Drets Humans, cosa que ara sembla no recorden al Consell Europeu.

Tot això fa pensar que, per una part, Turquia està intentant guanyar-se la simpatia dels membres del Consell per a què rebaixi el nivell d’exigència per a la seva entrada a la UE i, per l’altra, que la Unió Europea es vol fer net les mans davant aquesta crisi humanitària i permetre que siguin altres qui es taquin les mans de sang.

Mentre, dins les nostres fronteres, els partits més conservadors estan estenent uns discursos racistes i xenòfobs per tal de manipular l’opinió pública. Discursos que tracten de convèncer a la ciutadania que molts d’ells venen per motius econòmics o de relacionar a les persones refugiades amb la falta de seguretat i delinqüència.

Resulta vertaderament trist veure que hi ha gent que es creu aquesta mena de mentides, més quan dia rere dia veiem, als mitjans de comunicació i xarxes socials, imatges del que està passant als països afectats per la guerra i el que suposa per aquestes persones haver de fugir del que queda de les seves cases, desesperadament i sense cap certesa de seguretat.

Molts encara tindran dins la retina records de no fa tants anys, quan érem nosaltres els que havíem de fugir de guerres i dictadures, quan ens van acollir a diversos països de tots els continents. Som molts els que creiem que ha arribat l’hora de ser solidaris amb totes aquelles persones que ho estan passant malament.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca", ahir dimarts dia 22 de març)

Benvinguts Refugiats

El dia 27 de febrer es portarà a terme la “marxa pels drets dels refugiats”, una iniciativa mundial a la qual ja s'hi han afegit centenars de ciutats d'arreu del planeta.

Com no podia ser d'altra manera, a Menorca hi ha un grup de persones que ja ho estan organitzant, que es manifestarà pels carrers de Maó i tindrà un objectiu molt clar: Exigir a les institucions europees la creació de passatges segurs per a les

persones que escapen de la guerra.

Hem de recordar que els Estats membre de la Unió Europea van arribar a uns acords mínims per garantir la seguretat i el reassentament dels refugiats, acords que a sobre que no s'estan complint també són insuficients.

És per açò que la ciutadania ha dit prou i ha pres la decisió de, mitjançant la pressió social, mostrar el seu malestar i rebuig als diferents governs davant tanta indiferència.

Des de principi d'any, han mort més de 300 persones al mediterrani intentant escapar de la guerra, més de 10.000 nens es troben en parador desconegut i milions d'humans són a les fronteres de l'Est europeu, en pèssimes condicions, a l'espera d'una sortida cap a una vida digna on no tenguin que patir la por de la guerra, és per açò que exigim a la Unió Europea l'obertura de passatges segurs immediatament.

L'exigència de passatges segurs és una de les reivindicacions, la primera que s'ha de portar a terme davant una situació d'emergència, però no l'única. És una manera d'afrontar la situació mentre es dissenya urgentment una política migratòria radicalment oposada a la que es feia fins ara i anar a l'arrel del problema per solucionar-lo.

I l'arrel del problema, no ho hem d'oblidar, són les guerres provocades als seus països d'origen per l'imperialisme del segle XXI, del qual som còmplices directes donant suport a organitzacions com l'OTAN.

Hi ha qui intenta confondre a la ciutadania amb discursos discriminadors, racistes i xenòfobs. Arguments fàcils de desmuntar, només cal recordar les paraules desesperades d'un nen sirià de 13 anys que van fer la volta al món: “Per favor, ajudin als sirians, necessitem ajuda ja. Nosaltres no volem anar a Europa, simplement atureu la guerra a Síria. Simplement açò”.


Davant una greu crisi humanitària, i d'humanitat per part la Unió Europea, dia 27 hem de sortir al carrer i instar a les institucions més properes -com els ajuntaments, que es van declarar en el seu moment “Ciutats d'acollida”- a exercir pressió sobre les altres institucions per trobar ràpidament una solució.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 15 de febrer de 2016)

I si ara tornés ETA?

Darrerament sentim a molts polítics del Partit Popular intentant introduir dins la ment dels espanyols el discurs de la por.

El que no és Veneçuela és Iran o, com a recurs, és ETA. O les tres a la vegada.

Mentre cúpules senceres del partit són investigades (allò que abans

se'n deia IMPUTACIÓ) per corrupció, per tapar les vergonyes, s'utilitzen discursos amb arguments infundats i poc creïbles.

Açò, a persones un poc llegides, inicialment ens causa una barreja de gràcia i pena, per just després sentir vergonya -que aquestes persones són la imatge d'Espanya a l'estranger!- i finalment ràbia i impotència.

Ràbia i impotència perquè, aquests polítics neoliberalistes, ultraconservadors, ultranacionalistes i feixistes, intenten inculcar aquest tipus de discurs dins les capes més manipulables de la societat. Tot, com he dit abans, per tapar els seus delictes i seguir en el poder mantenint una organització estructuralment corrupte... I ho aconsegueixen.

Manipulació de masses, una mena de populisme de la por. Més de 1500 "investigats" del Partit Popular per corrupció, fins i tot el mateix partit -el primer en la història-, més de 50 trames en els jutjats i, així i tot, 7 milions de votants.

7 milions de persones que voten corrupció, retallades en drets socials -com l'educació, la sanitat, la llibertat d'expressió, l'habitatge, el treball,...-, pressió fiscal a les classes treballadores, llibertat per a l'evasió fiscal a les grans empreses,... En són conscients del que voten?

Han utilitzat ETA per criticar als partits d'esquerres, l'han utilitzat per criticar la PAH, l'han utilitzat per criticar els independentistes, manifestants, jutges,... per tot el que no porti les sigles del Partit Popular o estigui al seu favor. 

Me deman que succeiria si ETA tornés a atemptar? Els populars serien tan valents d'emprar el nom de l'organització tan gratuïtament?

Continuarà...

Oh Sant Antoni Gloriós

Un any més s'acosta el 17 de gener, Sant Antoni – o el que és el mateix, la Diada del Poble de Menorca- i amb aquesta data, marcada en vermell als calendaris menorquins, un seguit d'actes i tradicions.

Deixant una mica de costat els fets històrics, no per poc interessants sinó perquè hi ha persones molt més qualificades per rallar-ne, vaig a centrar-me a explicar, des del meu humil punt de vista, què hauria de significar aquesta diada.

I és que els darrers dies, des de la presentació del programa de la Diada per part de l'Ajuntament de Maó, he llegit quantitat de barbaritats tant a les xarxes socials com als comentaris en els diaris digitals. Hauríem de tenir en compte que aquesta celebració es realitza per recordar uns fets històrics, perquè no caiguin en l'oblid i per fomentar la cultura, reafirmar-nos com a poble i fer visible l'orgull de pertànyer a un lloc tan especial com és Menorca, on parlar de cultura vol dir fer valdre una identitat pròpia, alhora que diversa i complexa.

La tradició és cultura i s'ha de mantenir, però també ha d'evolucionar a un ritme acceptable perquè segueixi essent atractiva tant per menorquins com per visitants, i hom pugui estar interessat a conèixer la nostra història.

Quan dic evolucionar, em referesc en l'aspecte més superficial i no en el rerefons, que és cap a on havia evolucionat els darrers anys i que, per sort, hem pogut aturar a temps. S'emprava aquesta Diada, com tants altres dies assenyalats, per tergiversar la història i fer de la cultura un circ amb finalitats purament polítiques al servei dels governants del moment.

Pel que he anat llegint, hi ha tres canvis que han estat utilitzats políticament mitjançant una festivitat que hauria de servir per fer gala de l'orgull d'un poble. El primer, la supressió de l'ofrena floral a Alfons III, un acte inventat fa pocs anys amb l'única participació de polítics i periodistes. El segon, la substitució del mercat medieval -que poc té a veure amb la tradició i cultura menorquina- per un mercat de productes menorquins. I el tercer, la decisió de no fer la representació de la Conquesta pel fet de suposar una gran despesa per les arques públiques en un moment delicat, tot i que s'espera poder-la tornar a representar en els anys vinents.

És per això que, em sent orgullós de la manera en què s'ha dissenyat aquest Sant Antoni, fent canvis en alguns aspectes alhora que mantenint molts dels actes que s'anaven duent a terme des de fa anys i introduint actes pròpiament menorquins per mantenir la nostra cultura ben viva.

Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" d'ahir, divendres dia 15 de gener de 2016.