L’acord de la vergonya

El passat divendres, vam assistir a un altre capítol vergonyós, que deixarem escrit als llibres d’història, l’aprovació i firma per part del Consell Europeu del tractat amb Turquia; pel qual Europa es compromet a pagar 6.000 milions d’euros a canvi de què Turquia rebi i retingui a les persones refugiades en camps de concentració, a expenses de la sort de malviure esperant a ser retornades als seus països d’origen o morir en aquests camps.

Segons els experts en la matèria, l’acord no deixa molt clar que passarà amb totes aquestes persones refugiades; ni tampoc amb els que ara seran considerats immigrants il·legals -Afganesos, Iraquians i Eritreus-, segons sembla ja no tindran dret a protecció internacional.

Hem de recordar que Turquia és un país on el respecte als acords internacionals en matèria de Drets Humans brilla per la seva absència, com demostren les més de 2800 denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans.

També cal recordar que, Turquia és un dels països que aspiren a entrar a la Unió Europea i que una de les coses que fins ara ha impedit la seva entrada són les reiterades violacions dels Drets Humans, cosa que ara sembla no recorden al Consell Europeu.

Tot això fa pensar que, per una part, Turquia està intentant guanyar-se la simpatia dels membres del Consell per a què rebaixi el nivell d’exigència per a la seva entrada a la UE i, per l’altra, que la Unió Europea es vol fer net les mans davant aquesta crisi humanitària i permetre que siguin altres qui es taquin les mans de sang.

Mentre, dins les nostres fronteres, els partits més conservadors estan estenent uns discursos racistes i xenòfobs per tal de manipular l’opinió pública. Discursos que tracten de convèncer a la ciutadania que molts d’ells venen per motius econòmics o de relacionar a les persones refugiades amb la falta de seguretat i delinqüència.

Resulta vertaderament trist veure que hi ha gent que es creu aquesta mena de mentides, més quan dia rere dia veiem, als mitjans de comunicació i xarxes socials, imatges del que està passant als països afectats per la guerra i el que suposa per aquestes persones haver de fugir del que queda de les seves cases, desesperadament i sense cap certesa de seguretat.

Molts encara tindran dins la retina records de no fa tants anys, quan érem nosaltres els que havíem de fugir de guerres i dictadures, quan ens van acollir a diversos països de tots els continents. Som molts els que creiem que ha arribat l’hora de ser solidaris amb totes aquelles persones que ho estan passant malament.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca", ahir dimarts dia 22 de març)

Benvinguts Refugiats

El dia 27 de febrer es portarà a terme la “marxa pels drets dels refugiats”, una iniciativa mundial a la qual ja s'hi han afegit centenars de ciutats d'arreu del planeta.

Com no podia ser d'altra manera, a Menorca hi ha un grup de persones que ja ho estan organitzant, que es manifestarà pels carrers de Maó i tindrà un objectiu molt clar: Exigir a les institucions europees la creació de passatges segurs per a les

persones que escapen de la guerra.

Hem de recordar que els Estats membre de la Unió Europea van arribar a uns acords mínims per garantir la seguretat i el reassentament dels refugiats, acords que a sobre que no s'estan complint també són insuficients.

És per açò que la ciutadania ha dit prou i ha pres la decisió de, mitjançant la pressió social, mostrar el seu malestar i rebuig als diferents governs davant tanta indiferència.

Des de principi d'any, han mort més de 300 persones al mediterrani intentant escapar de la guerra, més de 10.000 nens es troben en parador desconegut i milions d'humans són a les fronteres de l'Est europeu, en pèssimes condicions, a l'espera d'una sortida cap a una vida digna on no tenguin que patir la por de la guerra, és per açò que exigim a la Unió Europea l'obertura de passatges segurs immediatament.

L'exigència de passatges segurs és una de les reivindicacions, la primera que s'ha de portar a terme davant una situació d'emergència, però no l'única. És una manera d'afrontar la situació mentre es dissenya urgentment una política migratòria radicalment oposada a la que es feia fins ara i anar a l'arrel del problema per solucionar-lo.

I l'arrel del problema, no ho hem d'oblidar, són les guerres provocades als seus països d'origen per l'imperialisme del segle XXI, del qual som còmplices directes donant suport a organitzacions com l'OTAN.

Hi ha qui intenta confondre a la ciutadania amb discursos discriminadors, racistes i xenòfobs. Arguments fàcils de desmuntar, només cal recordar les paraules desesperades d'un nen sirià de 13 anys que van fer la volta al món: “Per favor, ajudin als sirians, necessitem ajuda ja. Nosaltres no volem anar a Europa, simplement atureu la guerra a Síria. Simplement açò”.


Davant una greu crisi humanitària, i d'humanitat per part la Unió Europea, dia 27 hem de sortir al carrer i instar a les institucions més properes -com els ajuntaments, que es van declarar en el seu moment “Ciutats d'acollida”- a exercir pressió sobre les altres institucions per trobar ràpidament una solució.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 15 de febrer de 2016)

I si ara tornés ETA?

Darrerament sentim a molts polítics del Partit Popular intentant introduir dins la ment dels espanyols el discurs de la por.

El que no és Veneçuela és Iran o, com a recurs, és ETA. O les tres a la vegada.

Mentre cúpules senceres del partit són investigades (allò que abans

se'n deia IMPUTACIÓ) per corrupció, per tapar les vergonyes, s'utilitzen discursos amb arguments infundats i poc creïbles.

Açò, a persones un poc llegides, inicialment ens causa una barreja de gràcia i pena, per just després sentir vergonya -que aquestes persones són la imatge d'Espanya a l'estranger!- i finalment ràbia i impotència.

Ràbia i impotència perquè, aquests polítics neoliberalistes, ultraconservadors, ultranacionalistes i feixistes, intenten inculcar aquest tipus de discurs dins les capes més manipulables de la societat. Tot, com he dit abans, per tapar els seus delictes i seguir en el poder mantenint una organització estructuralment corrupte... I ho aconsegueixen.

Manipulació de masses, una mena de populisme de la por. Més de 1500 "investigats" del Partit Popular per corrupció, fins i tot el mateix partit -el primer en la història-, més de 50 trames en els jutjats i, així i tot, 7 milions de votants.

7 milions de persones que voten corrupció, retallades en drets socials -com l'educació, la sanitat, la llibertat d'expressió, l'habitatge, el treball,...-, pressió fiscal a les classes treballadores, llibertat per a l'evasió fiscal a les grans empreses,... En són conscients del que voten?

Han utilitzat ETA per criticar als partits d'esquerres, l'han utilitzat per criticar la PAH, l'han utilitzat per criticar els independentistes, manifestants, jutges,... per tot el que no porti les sigles del Partit Popular o estigui al seu favor. 

Me deman que succeiria si ETA tornés a atemptar? Els populars serien tan valents d'emprar el nom de l'organització tan gratuïtament?

Continuarà...

Oh Sant Antoni Gloriós

Un any més s'acosta el 17 de gener, Sant Antoni – o el que és el mateix, la Diada del Poble de Menorca- i amb aquesta data, marcada en vermell als calendaris menorquins, un seguit d'actes i tradicions.

Deixant una mica de costat els fets històrics, no per poc interessants sinó perquè hi ha persones molt més qualificades per rallar-ne, vaig a centrar-me a explicar, des del meu humil punt de vista, què hauria de significar aquesta diada.

I és que els darrers dies, des de la presentació del programa de la Diada per part de l'Ajuntament de Maó, he llegit quantitat de barbaritats tant a les xarxes socials com als comentaris en els diaris digitals. Hauríem de tenir en compte que aquesta celebració es realitza per recordar uns fets històrics, perquè no caiguin en l'oblid i per fomentar la cultura, reafirmar-nos com a poble i fer visible l'orgull de pertànyer a un lloc tan especial com és Menorca, on parlar de cultura vol dir fer valdre una identitat pròpia, alhora que diversa i complexa.

La tradició és cultura i s'ha de mantenir, però també ha d'evolucionar a un ritme acceptable perquè segueixi essent atractiva tant per menorquins com per visitants, i hom pugui estar interessat a conèixer la nostra història.

Quan dic evolucionar, em referesc en l'aspecte més superficial i no en el rerefons, que és cap a on havia evolucionat els darrers anys i que, per sort, hem pogut aturar a temps. S'emprava aquesta Diada, com tants altres dies assenyalats, per tergiversar la història i fer de la cultura un circ amb finalitats purament polítiques al servei dels governants del moment.

Pel que he anat llegint, hi ha tres canvis que han estat utilitzats políticament mitjançant una festivitat que hauria de servir per fer gala de l'orgull d'un poble. El primer, la supressió de l'ofrena floral a Alfons III, un acte inventat fa pocs anys amb l'única participació de polítics i periodistes. El segon, la substitució del mercat medieval -que poc té a veure amb la tradició i cultura menorquina- per un mercat de productes menorquins. I el tercer, la decisió de no fer la representació de la Conquesta pel fet de suposar una gran despesa per les arques públiques en un moment delicat, tot i que s'espera poder-la tornar a representar en els anys vinents.

És per això que, em sent orgullós de la manera en què s'ha dissenyat aquest Sant Antoni, fent canvis en alguns aspectes alhora que mantenint molts dels actes que s'anaven duent a terme des de fa anys i introduint actes pròpiament menorquins per mantenir la nostra cultura ben viva.

Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" d'ahir, divendres dia 15 de gener de 2016.

Són sensacions, únicament sensacions.

Són sensacions, únicament sensacions; amb motius fonamentats per vivències anteriors, però només sensacions. M'avanço a possibles punyeteries que ja he viscut amb anterioritat.

Veig que hi ha gent que pensa que ser d'esquerres i ser feliç, en aquests moments de la història -no rall només del període postelectoral- no pot anar lligat; que estar compromès amb una lluita i gaudir de la teva vida personal, no pot anar lligat. Veig que hi ha gent que pensa que hauríem d'estar enfadats permanentment. No calen noms ni cognoms, quedi clar que en aquesta ocasió no estic cagant dins el plat del qual m'aliment.

Per qui no se n'havia adonat, o no ho sabia, tenc 25 anys. Dels quals en duc 5 compromès del tot amb la lluita social, 2 integrat dins un partit polític. A més d'açò, intent estudiar quan trob un moment. I, si sobra temps i no estic fet merda, intent tenir una vida normal... la d'un jove de la meva edat. 

En menys d'un any, com molts altres, he viscut dues campanyes electorals; que en el meu cas i el dels companys d'Esquerra de Menorca han estat cinc: 

• Municipals amb Ara Maó.
• Insulars i Autonòmiques amb Esquerra de Menorca.
• Al Senat amb Som Menorca.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell autonòmic.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell d'illa.

Una experiència sens dubte molt enriquidora i d'un creixement personal brutal, a la vegada que esgotadora. Aquesta darrera campanya, que tot fa indicar que no ha acabat, ha estat especialment impressionant. 

El fet de ser el representant menorquí, m'ha ajudat a viure i sentir coses inimaginables, a aprendre moltes coses i a saber que és viure amb pressió a sobre. Debats, entrevistes, reunions, defenent una idea sense deixar de ser jo mateix, he d'admetre que no és fàcil quan saps que hi ha ulls que et miren i t'analitzen, però mai deixaré de pensar i dir que ha estat una experiència vital molt positiva.

Se m'ha demanat en diverses ocasions, si tot això era un rodatge per d'aquí a quatre anys, la meva resposta sempre ha estat clara i sincera: No, d'aquí a quatre anys no sé on seré o que voldré fer. Tot açò ha estat així perquè he cregut que era el moment i perquè he pensat que podia ser d'utilitat, tant pel partit com per jo créixer com a persona.

I aquí és on volia arribar amb tot açò.

Fins ara res m'ha aturat i res m'aturarà de seguir defenent el que pens, igual que res aturarà el ritme de vida d'un jove de 25 anys.

Que ningú esperi que sigui políticament correcte, que ningú es pensi que no sé lluitar i divertir-me alhora, que ningú es pensi que no seguiré al peu del canó, que ningú se sorprengui si aquests dies em veieu de festa amb els meus amics i, sobretot, a qui no li agradi el que public a les xarxes socials... només ha de deixar de seguir-me, el fet de ser autèntic és una opció que he triat i aquests dies, mentre alguns s'estaran esnifant fins al sucre del cafè d'amagat, jo estaré fent unes cerveses escoltant ACDC a Sa Taverna... esteu tots convidats.

Salut i república!

PD. Si torn a anar en un avió buit, en tornaré a fer broma.

Espais de participació

L’article que vaig escriure el mes passat sobre la “Nova política” em va fer reflexionar. 

En certa manera, demanava als polítics la creació d’uns espais de participació ciutadana on tothom pogués opinar sobre el seu municipi –a Maó, pel que em correspon– sense adonar-me’n que, ja fa dos anys i mig, estic participant d’un d’aquests espais. 

Aquest espai de participació no és altre que l’Associació de Veïns del poble on vaig néixer i on visc, Sant Climent. Sense quasi adonar-me’n, estic participant d’un espai ciutadà on puc incidir en l’esdevenir del meu poble, del meu municipi. 

Si bé és veritat que no és l’únic ni definitiu espai de participació, sí que és una bona manera de fer que el que pens arribi més enllà de la taula on seiem amb els amics per xerrar, entre d’altres coses, sobre el dia a dia al poble i sobre com ens agradaria que avancés, prenent el cafè. 

Sempre insitesc, crec que ser partícip de les decisions polítiques no és només cosa de cada quatre anys. I gràcies a aquesta manera de pensar, també dels meus companys, segurament som de les associacions que més maldecaps portem a l’Ajuntament de Maó, i n’estem orgullosos, independentment de qui governi dalt la sala. 

Fins ara, el paper que hem jugat des d’aquests espais, per l’experiència viscuda, és més en termes de dinamització cultural i/o festiva i d’assumptes de serveis generals, amb la finalitat de fer del poble un lloc encara més agradable. 

Però tenc la ferma convicció que aquí no ha d’acabar el nostre poder de decisió. Com a representants de tot el veïnat, i qui responem en primera instància davant d’ells, no hem de tenir cap por d’obrir més els camps d’acció i opinió. No només per ser crítics amb la feina que es fa des dels ajuntaments, sinó per ser constructius i ajudar a crear aquesta nova política, que reclamava fa unes setmanes, i per ser uns col·lectius participatius més atractius a ulls de la gent. 

Fins ara he rallat de les associacions de veïns, però referint-me sempre en termes generals. Hi ha altres tipus d’associacions i organitzacions que han de ser escoltats per poder arribar a veure una democràcia real; tot i que molts cops som experts només en les conviccions que ens fan creure en el bé comú. 

En aquest sentit, i per acabar, he de dir que he notat la disposició de l’Ajuntament per dotar-nos de les eines necessàries per dur a terme aquesta feina d’incidència en el futur del municipi. Hi queda molt a treballar per arribar a l’excel·lència, però de moment s’ha començat amb bon peu.

(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 20 d'octubre de 2015)

EL GOVERN DE LA GENT

Molt se n’ha parlat, aquests mesos d’estiu, sobre qüestions poc més que secundàries o terciàries. A Maó, concretament, del que més, banderes. Poc s’ha parlat de la nova oficina de mediació en temes hipotecaris, per posar un exemple.

Això ve donat per unes males pràctiques que es venen donant des de fa dècades, que donen més ressò a les qüestions menys rellevants. Per altra banda, unes pràctiques de fer política que, sense tenir una obsolescència programada, cauran més prest que tard pel seu propi pes.

Tot i aquest procés de caiguda de les antigues maneres, és palpable que encara hi queden restes d’aquells que ho veuen com una oportunitat i que es creuen en possessió de la veritat absoluta, restes del pensament únic i d’allò d’escoltar al poble només un cop cada quatre anys.

La gent de carrer, com jo mateix, no és el que volem. Després d’una gran estafa com està sent la crisi econòmica, on molts hem tocat fons, hem obert els ulls i ja no val tot, el conformisme ha quedat desfasat.

El 24 de maig va deixar clar això i, entre altres coses, que no es tracta de pensament de dretes o d’esquerres únicament; es tracta que els ciutadans puguem decidir dia a dia l'esdevenir de les nostres vides, amb els nostres errors i els nostres encerts. On ja no serien errors o encerts polítics, sinó decisions del poble.

No és fàcil aconseguir la participació diària de la ciutadania, però hi ha mecanismes que la farien factible, com poden ser plenaris al carrer, referèndums vinculants, xerrades polítiques –amb la participació de tots els partits- on s’intentin arribar a consensos conjuntament amb la gent i que deixin de banda les directrius o ideologies de cada partit o participant, els rancors del passat i altres faules que no porten enlloc.

En definitiva, com a jove que es defineix progressista, vivint un moment històric econòmic, polític i social com aquest, crec necessària la posada en marxa d’aquests mecanismes per atracar la política a les persones, vull que entre tots decidim què volem del nostre municipi i que no només quedi en mans dels 21 regidors electes; s’ha d’entendre que democràcia vol dir govern de la gent, no via lliure pels que hem triat com a representants.


(Article d'opinió publicat pel "Diari Menorca" dia 11 de setembre de 2015)

Un referent per jo, entrevista a Sánchez Gordillo

Des de fa alguns anys, per sa meva manera de pensar, una de ses meves il•lusions era conèixer Marinaleda, es seu batlle i sa forma de pensar de sa gent d’aquest petit oasi comunista dins s’Estat capitalista espanyol. 

Aquesta il•lusió, mesclada amb s’intriga de conèixer una manera de funcionar diferent, es va veure transformada en realitat fa uns mesos enrere. Aprofitant una ben entesa, vaig poder gaudir, al llarg de dues setmanes (entre s’abril i es maig), des carrers d’aquest petit poble andalús i de sa seva gent. 

Arriba dia 1 de maig de 2014, dia equatorial des meu viatge, dia internacional dels treballadors. Es migdia caminant per “La Avenida de la Libertad”, molt aprop de s’Ajuntament, veig a en Juan Manuel Sánchez Gordillo que es baixa d’un cotxe, arriba d’una manifestació celebrada davant ses oficines de l’INEM d’Estepa. Sembla que te pressa, però no puc perdre sa oportunitat d’apropar-me, que me firmi un exemplar des darrer llibre que ha escrit i fer-li unes quantes preguntes sobre sa seva manera de pensar.

Molt amablement m’atén, me firma es llibre, me demana d’on venc i jo exhibeixo sa bandera menorquina que duc tatuada al cor (i a un braç). Li deman si te un moment per fer-li unes preguntes, sa seva resposta me sorprèn moltíssim, positivament. “La verdad es que ahora tengo un poco de prisa, ¿te importa pasar por mi casa esta tarde a las nueve? Así podemos hablar más tranquilamente.” Evidentment vaig acceptar. 

En aquella primera setmana a Marinaleda, ja havia fet amistat amb diferents persones des poble, i a tothom li contava que en Sánchez Gordillo m’havia convidat a casa seva per poder rallar de sa seva manera de pensar i de sa forma de funcionar des poble. Sa resposta de tothom era més o menys semblant: Primer reien, després me deien “Es muy confiado, cree que todo el mundo es como el, un dia va a venir alguien con mala fe y le pasará algo”.

Sa qüestió és que s’atracaven les nou i jo estava, inclús, un poc nerviós. Mai havia estat tant puntual, deu minuts abans ja era davant casa seva. Si algú m’hagués vist caminar per amunt i per avall, esperant que fossin les nou, podrien haver pensat ves a saber què de jo...

Quan vaig tocar a sa porta, me va obrir ell i me va fer passar a una saleta plena de fotos antigues, de concentracions, manifestacions, assemblees,... Me va oferir un seient i alguna cosa per beure i després vam començar a rallar, conversa que tenc gravada i que he transcrit a continuació per qui li pugui interessar.

-¿Según sus propias palabras, quien es Sánchez-Gordillo?

+Una persona sencilla que trata de vivir conforme a cómo piensa, no es fácil eso ya que hay muchas contradicciones en una sociedad de consumo como en la que vivimos, pero yo trato de ser coherente entre lo que digo y lo que hago, ese es quizá el motivo fundamental de mi vida.

-¿El socialismo hace a las personas o las personas hacen el socialismo?

+Yo creo que las personas hacen el socialismo, creo que hacen falta estructuras socialistas para que se puedan producir hechos socialistas, pero a fin de cuentas si las personas no cambian en el proceso es muy difícil que se produzcan estos hechos. Yo siempre digo que para hacer socialismo hacen falta socialistas, para hacer comunismo hacen falta comunistas, para hacer cristianismo hacen falta cristianos,… el capitalismo no necesita de eso, el capitalismo cuenta con números y ya está, eres una mercancía que se compra y que se vende; pero en una sociedad en la que tienes que contar con la colaboración de la gente la persona y sus valores son fundamentales, y esa es la gran dificultad en la sociedad a fin de cuentas capitalista, porque Marinaleda está dentro de una sociedad que es capitalista también. Es muy difícil el auto educar a la gente en que tiene que ser solidaria, que tiene que ser generosa, en que tiene que compartir,… eso es muy difícil y esa es la gran batalla. Hoy en día es muy fácil caer en el acomodamiento y se tiene que hacer reflexionar a las personas. 

-Me gustaría que me explicaras un poco los comienzos de tu lucha, de la lucha del pueblo de Marinaleda y un poco la evolución también.

+Los comienzos de la lucha, yo tenía 15 o 16 años y estaba estudiando en Sevilla y me movía mucho por los barrios pobres de la capital, Torreblanca, las tres mil viviendas, San Pablo,… y fue cuando empecé a tomar conciencia de que había gente que tenía mucha necesidad, que no la entendía nadie, que no la comprendía nadie y que no la respetaba prácticamente nadie, y me di cuenta de que había que hacer algo por esta gente. También vivir en un pueblo como Marinaleda, que es un pueblo jornalero, de trabajadores del campo, me ayudó mucho a ver las diferencias entre clases y me llevó a ser uno de los fundadores del sindicato de obreros del campo que fue el inicio del S.A.T. (Sindicato Andaluz de Trabajadores), y desde allí empecé a moverme en estos campos. También tengo que decir que yo estoy en política por razones sociales, no por otro motivo; yo me siento antes sindicalista que político, antes social-comunitarista que político de turno.

-Comunitarista? Yo había oído que usted era comunista…

+Si, yo creo que la palabra comunista la desprestigiaron. Desgraciadamente la URSS no funciono, el comunismo realmente no existió nunca, solo quizá los primeros tiempos de Lenin; pero desde entonces no ha habido ningún país comunista en el mundo. Entonces se puede ser comunista, comunitarista, cristiano o humanista, en el sentido profundo de los términos, porque si unes todos estos conceptos en el fondo dan un mismo resultado.

-¿Marinaleda, como se logra poner de acuerdo a todo un pueblo?

+Eso no es fácil, es una pelea constante. Yo ahora estoy muy preocupado porque creo que tenemos que darle un nuevo giro a las cooperativas, a las industrias,… y no es fácil, es una batalla continua y el egoísmo no se cae de un día para otro, ni el individualismo, ni la insolidaridad, yo creo que estos valores están tan metidos dentro del sistema a través de la televisión y otros, que es muy difícil sacarlos del cuerpo de la gente. Cuando iniciamos una lucha en conjunto, sacamos la parte más noble, más buena; pero a la hora de repartir algo a la gente le sale la parte más negativa, somos como los gatos que sacamos las uñas, sale la parte más individualista que primero lo propio antes que lo ajeno… entonces todo es más difícil, una sociedad que quiere ser comunitaria tiene que compartir, si no se comparte es imposible, por eso se necesitan personas que sean capaces de encarnar esos valores de solidaridad, generosidad, de compañerismo,… y esos valores son fundamentales y hay que estar discutiéndolos siempre. Cuando se discuten los valores, las personas reflexionan y el resultado de esa reflexión es la que ha hecho que Marinaleda se mantenga unida.

-Un tema que me parece muy interesante de aquí es el de las viviendas sociales, ¿en que consiste y cómo funciona? 

+En las viviendas sociales, lo que hacemos desde el ayuntamiento es comprar el suelo rústico, lo recalificamos y lo convertimos en urbano, entonces el suelo se lo damos gratuito al joven que quiere construirse una vivienda, el ayuntamiento pone los albañiles y el arquitecto y ellos ponen su trabajo desde que empieza la construcción hasta que termina. La propia persona es la que decide la distribución de la casa. En cuanto al precio de estas viviendas sociales, pedimos a la gente que decidiera cuanto querían pagar por sus casas, y ahora mismo por cada vivienda social se pagan 15 euros al mes. 

-Como comentabas, Marinaleda es un pueblo mayormente de jornaleros, es decir la gente trabaja en el campo. Si no lo tengo mal entendido, tenéis una cooperativa agraria gestionada por el ayuntamiento, ¿Cómo funciona?

+Uno de nuestros retos de siempre, era conseguir el pleno empleo, que todo el mundo tuviese un trabajo para poder comer. Creamos esta cooperativa para que, al menos, durante 6 meses al año todos los habitantes de Marinaleda puedan trabajar. Y en cuanto a sueldos, que supongo que va por aquí tu pregunta, se ganan unos 1200 euros al mes, trabajando 6 horas diarias y 6 días a la semana; todo el mundo cobra lo mismo, desde el jornalero que va al campo, pasando por los empleados de la fábrica de transformación, hasta los encargados.

-Y usted, ¿Cuánto cobra del ayuntamiento?

+No, en el ayuntamiento nunca hemos cobrado, ni los concejales ni yo como alcalde. Todos vivimos del trabajo de fuera del ayuntamiento, uno es albañil, otros cooperativistas,… yo personalmente he estado de profesor en la EGB y luego en el instituto de profesor de historia y sociales, ahora estoy en el parlamento andaluz.

-Entonces como parlamentario debe tener un sueldo más alto que los trabajadores de Marinaleda…

+ Si, pero no. Como he dicho antes, trato siempre de que lo que hago vaya acorde con lo que pienso y viceversa, ¿Qué quiero decir? Pues que no podría estar ganando más dinero que los trabajadores del pueblo porque perdería credibilidad, no estaría cumpliendo con mis ideales. Entonces lo que hago es compartir el sueldo de parlamentario; una parte va a izquierda unida, otra parte se lo doy al sindicato, otra parte a médicos sin fronteras y a diferentes asociaciones benéficas, y trato de vivir con los mismos 1200 euros que es lo que ganan los trabajadores del pueblo. 

-¿Y aquí no cobra más, por ejemplo, el jefe de la policía?

+No aquí nadie cobra más que nadie, además el jefe de la policía no cobra… porque no tenemos policía, no hay policía.

-¿Y eso como se logra?

+Bueno, de momento, hasta ahora estamos funcionando. No nos hace falta policía, mientras nos entendamos y convivamos, no hace falta ningún tipo de represión. 

-Entonces abogáis al entendimiento y respeto entre vecinos…

+Efectivamente, creo que esa es la mejor fórmula para la libertad individual.

-Cambiando de tema, he oído hablar de los domingos rojos, ¿Qué son?

+Pues como dice el nombre son domingos en los que convocamos a los vecinos a realizar trabajos voluntarios, como la limpieza de las calles, el arreglo de jardines, etcétera… y al finalizar realizamos una reflexión sobre la jornada. Esto sirve, a parte de para ahorrar dinero al pueblo también, para auto educarnos y demostrar que no solo se puede trabajar por dinero sino también para el bien común, que al fin y al cabo el trabajo para el bien común tiene más categoría que trabajar por dinero.

-Dando otro giro, he visto por la televisión que ocupáis fincas, y según las leyes eso es un delito.

+No, no es un delito, el delito es que en Andalucía el 2% de los terratenientes posean el 50% de la tierra cultivable y que no le den uso. Por ejemplo, la duquesa de Alba posee 34.000 hectáreas de estos terrenos, esa señora no necesita tanta tierra en desuso para poder vivir, la riqueza se debe compartir y, es más, la propia constitución dice que la tierra tiene que cumplir una función social… por tanto yo pienso que la tierra debe de ser de la comunidad que habita y trabaja en ella, que son los más interesados en cuidar esa tierra para que produzca alimentos, y alimentos sanos. No es fácil el cambio de pensamiento, si me apuras se le puede llamar un cambio revolucionario, pero creo que es un cambio necesario.

-Habéis demostrado a todo el país, a todo el mundo, que el sistema que vosotros proponéis funciona, lo que no acabo de entender es ¿Por qué tiene detractores?

+Hombre, porque es nadar contracorriente, porque rompe esquemas, porque va contra los grandes partidos políticos y sus amigos adinerados, entonces te tienes que enfrentar muchas veces con ellos y te tildan de muchas cosas… el sistema cuando no controla una cosa lo descalifica y hay quien ve esto como si fuera una cosa extraña o rara, pero hay elecciones cada cuatro años además de hacer muchas asambleas a lo largo del año para discutir todos los temas, cuando hacemos las listas para decidir quién debe ser alcalde y concejales son listas abiertas para que lo decidan los vecinos. Tratamos de llevar al máximo la democracia directa, en el sentido de que los presupuestos se discutan por barrio y que la gente decida en que se va a gastar el dinero.

-Y el sistema que aquí funciona, usted cree que ¿se podría trasladar a ciudades más grandes como Barcelona o Madrid?

+Yo creo que tendría sus dificultades, pero que no es imposible. Creo que la filosofía de que los cargos políticos vivan como la gente normal es buena; el intentar que muchas cosas se discutan a través de internet, de asambleas de barrio, referéndums vinculantes u otros medios, hoy en día hay muchas opciones para poder lograr que la democracia directa exista.

-Ahora en referencia a mi tierra, Menorca y por extensión las Islas Baleares, el gobierno actual presidido por J.R. Bauçà está llevando a cabo una represión a nuestro idioma, en lo que parece ser una cruzada en contra de la cultura catalana. ¿Qué piensa sobre eso?

+Yo pienso que cada pueblo tiene derecho a la autodeterminación, es decir que los diferentes pueblos o naciones que componen el estado español deben tener derecho a decidir qué modelo de estado quieren, eso por una parte. Por otra parte pienso que se deben de respetar las lenguas y la idiosincrasia de cada lugar y de cada sitio, porque de alguna manera si te quitan la lengua, te quitan la raíz de lo que tú eres… por tanto creo que nadie tiene el derecho, en nombre de nadie ni de nada, de reprimir la lengua natural que se tiene históricamente.

-¿Usted se declara nacionalista? 

+Más bien soberanista, que el pueblo pueda decidir lo que quiera en cada momento. 

-Hablando de usted, he leído que acoge gente en casa…

+Sí, he acogido gente que lo necesitaba en un momento dado, como inmigrantes que han venido sin papeles y no tenían donde vivir. Creo que es lo mínimo que podía hacer para ayudar a esa gente necesitada.

-Ha escrito de todos estos temas en los libros que ha publicado, ¿se le presentan pegas para la difusión de estos?

+No, no mucha. Aunque si es verdad que está costando que la editorial publique el último libro que he escrito, en el que hablo de temas más actuales e intento explicar cuáles son las razones que nos mueven y dar opinión sobre muchos otros temas que ahora mismo se están dando.

-Ya para acabar, ¿Qué le diría a toda esa gente que hoy en día se encuentra desamparada por culpa de la crisis?

+Pues que los derechos se conquistan con lucha y que cuando uno deja de luchar pierde los pocos derechos que tiene. Yo creo que la movilización y la reivindicación de los derechos más elementales, como al trabajo, a la vivienda, a la educación, a la sanidad pública,… es la mejor forma para la conquista de estos derechos. El 22m fue una demostración de que hay mucha gente que tiene ese sentir, gente muy variopinta, y que de alguna manera hay que seguir reflexionando sobre este punto, para que nadie se conforme con su situación y luche por los derechos elementales. Como he dicho, solo en la calle y con la pelea pacífica conseguiremos que se nos reconozcan estos valores elementales.

Així idò, mentre el Sevilla C.F. es jugava passar a sa final de s'Europa League a "Mestalla", vaig tenir s'oportunitat de coneixer de primera ma, més enllà de llibres i entrevistes, sa manera de pensar d'un des meus referents. Motiu d'orgull i record inoblidable, d'aquells per contar a es meus nets, si qualque dia en tenc.

La nostra Constitució?

Avui, 6 de desembre de 2014, es commemora el 36è aniversari de la ratificació, en referèndum, de la Constitució espanyola.

Una Constitució que s’ha modificat només en dues ocasions, al 1992 i al 2011, sempre per imposició d’Europa i sense comptar amb l’opinió del poble espanyol. Comparat amb altres països de l’Unió Europea, el número de reformes es ridícul: Alemanya, en 65 anys, 60 reformes; Irlanda, en 77 anys, 27 reformes; França, en 56 anys, 24 reformes; Portugal, en 38 anys, 12 reformes;...

Una altra dada interessant sobre la carta Magna espanyola és que, més del 60% de la població espanyola d’avui dia, amb dret a vot, no ha votat aquesta constitució. Per tant podríem dir que ha quedat una mica desfasada i obsoleta.

Dir que no s’ha intentat modificar la Constitució seria mentir, però aquí hi juguen dos factors molt importants:

• El primer: és molt difícil presentar una iniciativa de reforma, ja què per això es necessari que, al menys, una cinquena part dels diputats (70) firmin aquesta iniciativa. 

• El segon: fins el moment, només els grups majoritaris (PP i PSOE) han tingut oportunitat de presentar iniciatives, i sempre que les han presentades ha sigut des de l’oposició i mai des del Govern. 

Donada la situació actual del país i l’antiguitat de la Constitució, ha arribat el moment de que els nostres polítics es deixin de partidismes i d’egoismes, que s’asseguin als seus seients estimats i comencin a treballar per millorar la vida dels espanyols.

Per tant, que comencin a presentar reformes constitucionals amb sentit comú, on la llibertat, la justícia i la igualtat no només siguin reconeguts sinó també defensats; on els drets socials quedin ben garantits; on el poder econòmic no tingui més pes que el poder social i on la sobirania popular sigui una realitat i no la il•lusió de gairebé 50 milions d’espanyols.

L'Ajuntament i el vertader compromís amb la infància de Maó

Atès a la carta que va firmar la Sra. Águeda Reynés el passat dilluns 17 de novembre, en referencia a la petició feta per l’ajuntament de Maó, i el reconeixement per part d’UNICEF, de Maó com a “Ciutat Amiga de la Infància” em venen al cap uns records de no fa molt temps. 

I és que al mes de Juliol de 2013, un estudi de Càritas posava de manifest dades sobre la quantitat de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa, un estudi que és pot traduir o fer extensiu a la pobresa i/o malnutrició infantil, per allò de que “si els pares viuen en condicions econòmiques precàries, els fills al seu càrrec també”.

Estudi que la Sra. Reynés es va afanyar a posar entredit, ho podreu veure si mireu l’acta del Ple Municipal del 25-06-2013, punt 7. A més, de posar en entredit un estudi d’una associació sense ànim de lucre que ha lluitat molt pel benestar de les persones i que s’ha guanyat la credibilitat i confiança de la nostra societat amb la suor i generositat dels seus voluntaris; una vegada fet públic aquest document, l’oposició (PSOE) proposa, igual que a molts altres indrets de Menorca, Balears i Espanya, que s’obrin els menjadors escolars durant l’estiu per a que no hi hagi ni un sol fiet o fieta que passi gana a Maó, mesura a la que s’oposa el govern del PP en bloc (Les votacions de la proposta socialista: 8 Vots a favor [PSOE] i 12 Vots en contra [PP]), i a la qual la Sra. Batlessa qualifica de “ser una proposta que presenta un interès més polític que social”.

Per això, ara me deman, com es pot tenir la poca vergonya d’anar a UNICEF a que se’ns reconegui com a Ciutat Amiga de la Infància, mentre quan es proposen solucions a la malnutrició infantil s’hi vota en contra?

I és que una paellada en una plaça, pot fer que un grup de gent es senti bé per un moment, però no soluciona els problemes reals d’un municipi que fa ulls cecs davant una realitat cada cop més aclaparadora... 

Carlos Pons Camps

Enllaç Esquerra de Menorca

Enllaç Esquerra Unida Balears