Agafant l'horitzó

Durant els darrers mesos, moltes de les que hem defensat el procés popular català, hem patit l'odi més ranci d'una part considerable de la societat espanyola. Odi en forma d'insults, de burles, menyspreus i, fins i tot, d'agressions físiques.

Algunes teníem molt clar des de l'inici que, més enllà d'independència, el tema anava i va de democràcia. Moltes altres no ho tenien tant clar d'inici però, davant les actuacions de l'Estat espanyol i del sector agressor de la societat, han anat canviant d'opinió; cosa que les honra moltíssim, perquè s'han demostrat persones crítiques i capaces de reflexionar. També hi ha una part de la societat que encara està per despertar, i estic segur que succeirà.

Hi ha persones que no canviaran d'opinió, i és tan legítim com ho és afirmar que són persones alienades, pels poders oligàrquics i polítics, pels mitjans de comunicació, que han creat un sentiment de fals patriotisme que és capaç d'atacar al poble germà.

Els fets es succeeixen molt ràpidament i, personalment, m'ha costat molt creure mínimament en la justícia europea, més quan les institucions polítiques s'han ubicat al costat d'un Estat opressor com és -per desgràcia, no cal dir-ho- l'Estat espanyol, del qual en formem part. I els fets són tan greus que fins i tot l'ONU s'ha posicionat en defensa de la democràcia, recriminant a l'Estat espanyol la repressió dels darrers mesos.

Ara que, sembla que, la justícia alemanya -i la belga- ens comencen a donar la raó i que estan deixant en evidència la nul·la separació de poders a Espanya, hem de ser humils i valentes. No hem de negar-nos a donar la mà a qui s'ha equivocat i vol rectificar.

No estic parlant d'oblidar o perdonar a qui ens ha pegat, a qui ha donat l'ordre de pegar-nos o a les que han engarjolat a polítics que només han comès l'error de complir el mandat popular; aquestes són les mateixes hereves d'una falsa transició, són les mateixes que estaven al costat de Franco durant la dictadura. Són les mateixes que han fet que aquest Estat continués en la mateixa dinàmica antidemocràtica durant dècades, són molts els titulars que podria adjuntar a aquesta frase.

Estic parlant de donar la mà a aquelles que veritablement volen estar al costat de la democràcia i que seran companyes de viatge. Dones i homes d'arreu, d'Andalusia, Canàries, Madrid, les Castelles o Galícia, amb elles construirem un nou Estat més democràtic i els ajudarem a reinventar el seu.

De moment, ha estat impossible parlar amb el Govern espanyol, s'han negat a resoldre el conflicte per la via política del diàleg, i ho seguirà sent mentre no canviem l'arc parlamentari espanyol. Per tant, la via unilateral i la desobediència civil han estat i són l'única sortida possible, des de la lluita no violenta hem fet que els focus europeus i mundials se centrin sobre la mancança democràtica que patim.

Els ulls estan a sobre nostre i hi ha multitud de pobles i Estats que estan despertant la seva solidaritat, alhora que deixant en evidència que el PP és un partit podrit que està morint matant.

Avui la justícia alemanya i la belga ens dóna la raó, però aquesta batalla no ha acabat, serà llarga i dura; no us desanimeu, de ben segur que guanyarem. Tenim un poble dempeus, digne i no violent, carregat de sentit comú, defenent la democràcia i el dret a decidir.

Pd. El problema de l'Estat espanyol és tan profund que no es pot analitzar en tota la seva complexitat sense escriure un llibre, potser un dia tindré la capacitat.

Dia 16 entro a la presó

Efectivament, divendres que ve -16 de març- entraré a la presó.

Sóc conscient que alguns estareu a punt d'obrir un bòtil d'un bon xampany francès, però us recomano esperar a llegir tot el que he de dir. És un titular, com tants dels que es llegeixen en premsa avui en dia, totalment sensacionalista, "que la realitat no t'espanyi un bon titular".

Tot i açò, la veritat és que sí, divendres dia 16 de març, a les 10.00 h, entraré per primer cop en la meva vida i, si és per la mateixa causa, espero que no sigui la darrera vegada. I ara us explicaré per què.

Fa uns mesos, un grup de gent, creient que hi havia algunes temàtiques que encara són tabú dins de la societat menorquina, vam pensar que era el moment d'implicar-nos una mica i posar damunt la taula uns temes que havien estat callats fins al moment.

Amb molta il·lusió, ens vam ajuntar 12 persones d'àmbits diferents i amb diferents perspectives sobre essencialismes del dia a dia de la nostra societat, i ens vam posar en marxa per crear una espècie de plataforma per elaborar projectes (en forma de debats, conferències, concerts, etc.) i entregar-los fets a diferents entitats de l'Illa, perquè aquestes els portessin a terme.

Clar està que, la nostra intenció no és lucrar-nos econòmicament d'aquesta activitat, treure cap benefici personal, arribar a cap tipus de conclusió i molt menys educar -o adoctrinar, com està de moda dir ara- al jovent. La nostra missió és única i exclusivament posar damunt la taula uns assumptes que creiem importants, que es puguin debatre i que sigui un mateix -a partir del debat i la reflexió- qui tregui conclusions.

Fa tot just tres setmanes vam posar en marxa el primer cicle de xerrades, que s'han realitzat a tots els instituts públics de Menorca i del qual han participat prop de 1300 alumnes. La temàtica? Les drogues i l'alcohol, una problemàtica latent dins el jovent que, d'alguna manera, fins ara no s'havia enfrontat de cara i que els programes existents no havien donat els resultats esperats.

Així que vam començar a treballar, junt amb les entitats, IES i AMiPAs, per poder fer realitat aquesta idea, crear consciència a partir de l'experiència de persones que han patit o han tractat aquesta malaltia que es diu addicció. Per aquesta tasca, i com a ponents, s'ha comptat amb dos interns del Centre Penitenciari i dues persones que han superat l'addicció mitjançant els programes de Projecte home, metges, psicòlegs, terapeutes, etc. (Especial menció als interns i als participants de Projecte Home per la seva valentia a l'hora de plantar-se davant els alumnes i professors per parlar sobre les seves vivències, que en la majoria de casos no són gens agradables).

L'experiència amb les persones que han passat per l'addicció ha estat, personalment, molt impactant. El que ens han explicat aquests dies ha estat molt fort, per aquest motiu diversos alumnes, professors i persones que han col·laborat, s'han emocionat durant els debats.

A tot açò, insistir en la valentia d'unes persones que són conscients que s'han equivocat en algun moment però que també s'han sabut adonar que no era bo per ells, ni pels seus entorns, les addiccions que han patit i les conseqüències que açò els ha reportat. Per açò vull aprofitar aquestes línies per agrair-los l'ajuda que ens ha proporcionat i la valentia demostrada.

Tornant als debats, com he dit hem passat per tots els IES públics de l'Illa i ho vam "acabar" amb un debat/concert on hi va haver més d'una sorpresa, en forma de testimonis d'entre el públic.

Ara començam una segona etapa, on es portaran a terme unes xerrades/col·loqui/debat, amb persones que han tractat d'una manera o altra amb les drogues i que es realitzaran a la seu de l'IME, a l'Ateneu, al Cercle Artístic, entre d'altres.

Dins aquest "entre d'altres" hi entra el Centre Penitenciari de Menorca, un lloc molt diferent de la resta dels anomenats i alhora molt motivador. Per aquesta ocasió des de Debat a Bat (així es diu aquesta plataforma) es vol comptar amb els dos interns, que tant ens han ajudat, i amb dues persones joves que puguin explicar quina incidència -des del seu punt de vista- tenen les drogues dins la joventut.

Les companyes de Debat a Bat van pensar que na Cecília Ligero i jo (alhora membres d'aquest grup de persones) podríem explicar davant els interns les nostres vivències, no sols personals sinó també en l'entorn, amb les drogues.

He de reconèixer que tot m'ha impactat molt més del que me pensava, que he descobert a dues grans persones com són en Guillermo i en Jorge, a més de tots els professionals que en un moment o altre han participat de les xerrades. I també he de reconèixer que, no sé com m'afectarà psicològicament el fet d'entrar per la porta d'una presó -encara que sigui per sortir unes hores després.

La veritat és que no sé molt bé que puc aportar als interns, no sé què puc explicar a unes persones que ho han viscut i reviscut tot diverses vegades, però alhora estic molt emocionat per poder compartir "taula" amb persones que han viscut i patit tant. Serà una experiència inoblidable, sens dubte.

El que sí que sé i tenc molt clar, és que serà una experiència enriquidora i que aprendré lliçons de vida molt importants.

Ara que ja sabeu el motiu del titular, només em queda dir una cosa:

Sí, efectivament, divendres dia 16 de març, a les 10.00 h, entraré per la porta de la presó, tindré l'oportunitat de viure una experiència inoblidable i estic content, emocionat i -he de confessar que- tenc certa por de quin serà l'impacte emocional d'aquesta experiència.

Tot açò té un nom

Ho he de dir, estic que no en dono crèdit. L'atac a tots els drets socials d'aquest "Gobierno" ha estat brutal els darrers anys, però per si no n'hi hagués prou ara han donat una passa més i han dilapidat qualsevol besllum de llibertat d'expressió existent a l'Estat espanyol.

Un Estat podrit fins al més profund del seu interior i hipòcrita en la seva màxima expressió, una hipocresia que -per desgràcia- és capaç d'enganar a la ciutadania, que aplaudeix a milions les diferents manipulacions que els regalen els mitjans de comunicació de masses.

La ciutadania va ser adormida, ja fa molts anys, per un medicament sintètic anomenat transició i que va fer, com tots els antidepressius, que una mala situació semblés menys dolenta. "De aquellos polvos, estos lodos" solen dir, i és que ens han fotut tants "polvos" des de llavors, que ens semblava que ho estàvem gaudint i realment ens estaven passant una ETS darrere una altra.

A tot açò, les conseqüències d'una transició de mentida han arribat a avui en dia a la nostra societat, sota la bandera del patriotisme -amb la col·laboració inestimable d'espanyols de bandereta, d'aquells que s'inventen lletres per l'himne però paguen els impostos a un altre país.

Ja m'agradaria veure aquell poble que va sortir al carrer per dir "Je suis Charlie Hebdo", reclamant llibertat d'expressió, però tinc por que una gran part d'aquell poble només sortís al carrer per demostrar el seu odi racial... sinó avui també seria al carrer per reclamar llibertat d'expressió per aquells que simplement canten, i per desgràcia açò no és així -ni té pinta de ser-ho en un termini curt de temps.

Tot açò demostra clarament que el feixisme està molt viu i que patim una greu mancança de cultura democràtica. Avui és Valtonyc, però també Pablo Hasel, els presos polítics catalans, el segrest del llibre "Farinha", el segrest de diferents números de "El Jueves", els titellaires de "Títeres desde abajo", l'obra de Santiago Sierra "Presos Políticos en la España Contemporánea", etc.

Avui són ells, però demà podem ser qualsevol de nosaltres. És hora d'obrir els ulls, perquè aquests fets no són aïllats, igual que tants altres fets que demostren que estem governats per un partit feixista dins d'un Estat totalitari.

Per exemple? Les retallades en educació i sanitat, les pensions, la repressió policial, l'odi a Catalunya i la llengua que es parla aquí i allà, el menyspreu a la cultura, el rescat bancari i de les autopistes, i tantes altres... totes aquestes són violències cap a una classe social, la treballadora, la classe del que té treball i del que no, la que cobra menys del salari mínim i la que cobra 3000 €. De veritat creieu que les classes socials es diferencien per un 0 més o menys a final de mes?

Si et semblen més dolent unes lletres d'una cançó que les violències de l'Estat, i del "Gobierno", em sap greu ser jo qui et digui: Sí, tu també ets un feixista.

Res més,

Solidaritat i força, Valtonyc.

No és la meva constitució

Me sap greu, de ver, ja m'agradaria poder dir el contrari. Però no, aquesta constitució -de la qual acabau de celebrar el 39è aniversari- no és la meva.

I tampoc és la vostra, no de la gran majoria de vosaltres. No és una neura meva, eh? Que consti. Però m'explicaré...

Ho dic, en primera instància i més enllà dels defectes que consider que té, perquè més del 75% dels espanyols i espanyoles d'avui en dia no vam poder votar aquesta constitució. És a dir, que dels més de 46 milions d'habitants del Regne, uns 34 milions no vam tenir l'oportunitat de votar-la.

Així i tot, ens intenten vendre que la Constitució Espanyola de 1978 segueix essent vigent i legítima, com si els temps no canviessin i com si les persones fóssim simples contribuents que no tenen dret a decidir sobre el més elemental de l'Estat on vivim.

39 anys després, ens empenyen a oblidar que només els van donar a triar entre el Sí o el No. Després de 40 anys de franquisme, de temps molt obscurs, t'ofereixen dues opcions, una possibilitat de suposada pau social o una possibilitat de suposat continuisme.

Per altra banda, tot i ser aprovada per una ampla majoria (fa 39 anys!), el més lògic és que una Constitució es vagi actualitzant en sintonia amb els temps i necessitats històrics/temporals. A Espanya però, en comparació amb altres Estats que tenen constitucions més joves i molt més reformades, només s'ha modificat en dues ocasions... la primera l'any 1992 per adequar-la al Tractat de Maastricht i així poder entrar a l'OTAN, la segona l'any 2011 per posar per davant la devolució del deute per davant dels serveis a la ciutadania. No cal dir que, en aquesta darrera no ens van demanar opinió.

La Constitució espanyola de 1978, aquella que té articles tan polits com:

Article 35.1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció mitjançant el treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.

Article 47. Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat.

Article 128.1. Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l'interès general.

És automàticament violada en aquests articles pels partits constitucionalistes, sobretot pel PP, i és elevada fins a la divinitat en articles tan poc democràtics com el 56.3., el 135 o l'arxifamós 155.

Així, no és d'estranyar que moltes siguem les que volem una nova Constitució. Una que fermi els drets socials, que reconegui les diferents nacions i nacionalitats, el dret a decidir i que sigui radicalment més democràtica. De mentre açò no passa, no puc fer menys que reconèixer que aquesta no és la meva Constitució.

SENTIMENT

Aixecar-se a mig matí, un dissabte de sol, les quatre cerveses de la nit anterior passen factura, però res pot

La fotografia es correspon
a l'atemptat ocorregut a
 Barcelona el 17-08-2017

impedir que avui sigui un gran dia.

Ja he escoltat com el pare i el meu germà acaben d'enllestir els darrers preparatius, ma mare ha pujat i baixat les escales unes quinze vegades, i la meva germana encara dorm, la seva primera ressaca.

El mòbil no para de sonar, tothom, de la família i grup d'amics, està pendent. Ser el centre d'atenció no ho duc malament, però m'arriba a atabalar en dies així. És una sensació estranya.

Ha arribat l'hora, hem dinat de paella amb els amics però, són les quatre del capvespre i he de preparar-me. Arriba un moment dels més especials, sortir de la dutxa i trobar-me amb moltes persones estimades assegudes al menjador.

Me tremolen les mans, són nervis d'il·lusió, ma mare ho nota i m'ajuda a botonar-me la camisa blanca, què faria sense ella? Es torna a seure i s'atraca mon pare, corbatí en mà i me'l posa molt carinyosament, sempre em dóna els darrers consells i ànims. Els necessit.

Estic llest i ja hi ha algú molt especial que m'espera impacient aquí baix. Les escales fins a la porta se'm fan eternes, vull ser-hi però ho vull gaudir.

Aquí baix espera tothom, i ell. Que guapo que va de negre i verd. Els amics m'abracen i em diuen que ens veurem prest. La tia Juana em fa el darrer retoc perquè vagi com un pinzell i em desitja sort amb tot el que vindrà. Els meus germans m'abracen i miren il·lusionats. En aquest cas, els darrers sempre vull que siguin els pares, em reconforta. M'abracen, em demanen que tengui cura i em desitgen molta sort, una llàgrima d'amor sincer me regalima per la galta.

Ara sí, m'atrac a ell i a cau d'orella li dono les gràcies pel que anem a iniciar junts i li dic "sortim a passar-nos-ho bé, anem a arrasar". Ja està, la cerimònia està feta. Posar el peu esquerre sobre l'estrep, pujo i partim. Bones Festes Sant Climent!

*Avui no puc deixar d'aprofitar l'ocasió, en aquest text, de mostrar la meva solidaritat amb tots els pobles que pateixen el terrorisme i les guerres, especialment dels atemptats ocorreguts dijous a Barcelona i Cambrils

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 22 d'agost del 2017)

Quantes pometes té el pomer?

Alguns diuen que són algunes pomes podrides d'un gran pomer, casos aïllats. D'altres diem clarament que es tracta d'un pomer malalt, des de les arrels, passant pel tronc i les branques, per les pomes i fins a la fulla de més amunt.

Les arrels, que s'escampen fins al nucli del franquisme,

passant per les venes d'Aliança Popular i del Partit Lliberal, estan ben agafades a unes xarxes clientelars establertes fa moltes dècades i que sempre han actuat com una banda criminal, al marge de la llei –molts cops amb el beneplàcit dels que han de fer complir-la– espoliant el poble.

És per això que no estranya gens que siguin 35 les trames descobertes fins ara relacionades amb el partit que governa, o els més de 850 investigats (imputats, de tota la vida) en relació a aquest. Tampoc estranya que sigui el primer partit d'Europa investigat per corrupció, o que hagin citat a declarar com a testimoni el seu president, tot un president de govern.

Que no estranyi no vol dir que no indigni, un pot tenir una ideologia o una altra però el que no podem permetre mai és que ens robin, que s'aprofitin del que és públic, que s'enriqueixin amb la política i que a sobre es riguin de nosaltres.

La majoria hem  passat –i estem passant– uns anys molt durs, de pobresa i incertesa, de veure com ens retallaven en drets socials mentre regalaven diners als bancs i grans empresaris, aprofitant la situació per polaritzar-nos com a societat... dividint-nos en grupuscles que no es podran reconciliar mai, fent-nos lluitar entre nosaltres per un treball indigne amb un sou que no mereix ni aquest nom.

Mentre el que hauríem de fer és distingir entre classe dominant i classe oprimida, lluitar en tots els fronts i per fi aconseguir una democràcia real, per la construcció d'un Estat socialment just i igualitari.

Amb aquest esperit va néixer el 2011 el moviment 15M, amb un esperit combatiu, lliure de partidismes, que reconeixia la lluita de classes i que despertava una consciència crítica que havia desaparegut durant els anys de la bombolla.

A punt de complir-se sis anys des de l'aparició del moviment, les coses han canviat molt i no han canviat gens. És cert que s'han despertat moltes consciències –no les necessàries encara–, però segueixen governant-nos els mateixos... i això és gràcies als votants (o a Indra... qui sap? No ens sorprendria a aquestes alçades).

Perquè en un Estat normal, no es permetria que succeís el que està passant a Espanya, perquè és denigrant i ens deixa molt malament com a societat; exigim que es dissolguin i entreguin la pasta.

(Article d'opinió publicat al Diari Menorca el dilluns 8 de maig de 2017)

Empenta per a la pau

La notícia es coneixia divendres passat, ETA farà entrega de les armes les pròximes setmanes. Una bona notícia per a la pau i la democràcia.

A l'octubre farà 6 anys que l'organització va anunciar el cessament definitiu de la violència, tot i que en aquell moment des del govern espanyol –PSOE, Zapatero- no es va produir cap gest i tampoc s'esperava que n'hi hagués cap per part de l'executiu de Rajoy, la següent passa era aquesta i per fi ha arribat.

Al llarg dels anys, quan ETA encara exercia la violència, sentíem repetir als polítics espanyols que quan la violència acabés es podria parlar de tot, fins i tot d'independència. Sis anys després el discurs ha canviat, l'únic moviment que s'ha fet des de l'Estat és una reforma penal per tal de limitar la llibertat d'expressió. Avui en dia tot és enaltiment al terrorisme. Aquesta és l'excusa perfecta per tal de criminalitzar opinions crítiques amb el sistema imposat, penalitzar la llibertat d'expressió que és la millor arma contra les injustícies.

És cert que això s'havia d'haver produït fa molts anys però s'ha retardat a causa del poc interès posat per part dels estats espanyol i francès. Ja els estava bé tenir a una organització armada a qui culpar de tots els seus mals. Ben poc ha importat la denúncia de la comunitat internacional, finalment ha estat la societat civil qui ha hagut de participar i facilitar aquest nou avenç cap a la pau.

Per altre costat, pens que és una passa que a més de l'evident benefici per a tota la societat això també serà beneficiós per a l'esquerra abertzale i a la independentista catalana. Les contradiccions que els podia suposar l'ús de les armes han desaparegut i des d'un punt de vista democràtic és molt més fàcil donar suport i reclamar el projecte sobiranista.

Als unionistes se'ls acaben els arguments, com hem vist amb el cas català, han hagut d'acudir al discurs legalista obviant la legitimitat; legitimitat, un concepte que qualsevol persona que es vulgui considerar defensora de la democràcia ha de tenir ben clara i interioritzada i que alguns fan veure que no existeix.

A l'esquerra no tots som independentistes, ni fer-hi prop, però sí que creiem que el poble és qui ha de prendre les decisions sobre la seva vida, això inclou el dret a decidir el futur del mateix poble.

L'entrega definitiva d'armes és un gest important de cara a la societat, a la pau i a la democràcia. Ara s'ha obert una porta perquè el poble basc pugui reclamar, legítimament, la construcció d'un nou estat... i si aquest es fonamenta en la justícia social, no em sembla per res dolent.

(Article d'opinió publicat al "diari Menorca" el dia 24 de març del 2017)

Això és el capitalisme

Aquest cop tenia previst escriure sobre la llei d'habitatge, un assumpte interessant i que mereix una gran reflexió per part dels actors polítics i socials, una gran reflexió a peu de carrer, tocant la realitat diària de les persones.

Però m'he trobat, de cop, amb la meva pròpia realitat que coincideix amb la de la majoria de la generació de la qual formo part.

La major part dels joves no podem fer plans de vida a llarg termini, és molt difícil fer-los en un termini mitjà, vivim al dia. Amb un atur juvenil sobrepassant el 40%, els que tenim la sort de treballar ho fem sota condicions que no ens garanteixen res. Contractes temporals, salaris baixos, condicions abusives.

Evidentment, si no es té un treball, podem oblidar-nos de fer plans. Però, els que si en tenen, amb les condicions actuals, com podem fer-ne? Amb sous de 600, 700 o 800 €? Ens volen fer creure que som uns afortunats si tenim un sou, siguin quines siguin les condicions. No és veritat, els nostres avis no van lluitar per això.

Van lluitar perquè nosaltres arribéssim a tenir unes condicions dignes de vida. Entre aquestes condicions, potser la primària per desenvolupar la resta, una economia que ens permeti viure lliurement. És a dir, poder treballar per viure i no a la inversa, tampoc per sobreviure.

Amb un sou com els que comentava abans, poder sortir de casa dels pares és una missió impossible. Si ens aturem a fer comptes del que ens costaria independitzar-nos a Menorca, només amb el lloguer, ens suposa una despesa d'entre el 50% i el 70% del sou; si a més a això li sumem les despeses bàsiques (aigua, electricitat i gas) i el menjar ens suposa una despesa d'entre el 90% i el 110%. Sense grans luxes, no comptem telèfon, internet, mobles, roba, oci,... com ho fem?

Si pel que fa al jovent aquesta situació és tan complicada, podrem entendre fàcilment el que suposa tota aquesta despesa per persones amb família a càrrec i més si aquestes persones estan a l'atur.

Quina és la solució per aquests problemes? Podríem caure en el reduccionisme i dir que bastaria amb legislar d'una manera diferent en aquestes matèries, joventut (que se suposa transversal), ocupació o habitatge. Però això suposaria, com ha demostrat la història, posar pegats a una roda foradada, vella i podrida. S'ha d'anar molt més enllà, fins que no ens adonem que és un problema del sistema no podrem superar-ho i crear un sistema on tothom visqui dignament. Això és el capitalisme i aquestes són les seves conseqüències.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 7 de febrer del 2017)

Salvats pel cafè

En aquestes èpoques de l'any, quan els estudiants que viuen fora aprofiten per passar uns dies a casa, és fàcil quedar amb algú que fa temps que no veus per fer un cafè en haver dinat i xerrar de tot i res, encisar-te amb una –mil- conversa interessant i adonar-te'n que el cafè de després de dinar, de sobte, pot ser també una cervesa abans de sopar. Si aquesta persona, alhora que divertida, és periodista, reflexiva i crítica, és molt possible que els temps es

multipliquin i la trobada acabi a l'hora d'anar a dormir.

La trobada va succeir uns dies després de l'emissió de l'entrevista de Jordi Évole a Juan Luís Cebrian (molt recomanable), així que us podeu fer una idea de quina hora vam acabar.

Personalment, els darrers mesos he treballat en aspectes com el poder polític i la influència dels mitjans de comunicació sobre aquest.

Entre altres milions de reflexions sobre l'entrevista, vam parlar que molta gent és escèptica quant a creure que els mitjans de comunicació influeixen i tenen poder en política. Hi ha gent que creu que, en tot cas, això només està en mans dels mitjans de comunicació més grans.

A l'entrevista hi ha una declaració on afirma que "hi ha periodistes que creuen que poden posar i treure governs, és més fàcil treure'ls que posar-los". D'aquesta simple declaració es poden extreure moltes coses, la que ens va resultar més interessant és el reconeixement –entre línies, però bastant clar- que es poden fer caure governs des del periodisme.

El debat i la reflexió que ens vam fer envers això va anar per tres camins diferenciats alhora que relacionats:

• El de les fórmules utilitzades per aconseguir-ho, a vegades molt evidents i d'altres requereixen un treball més de fons.
• Qui són els responsables d'això, evidentment els periodistes hi juguen un paper important però, i els responsables editors? I els inversors? Una persona amb una família a càrrec escriuria contra els interessos de qui li paga el sou a final de mes?
• Açò succeeix en els grans mitjans de comunicació, però podem afirmar que els mitjans regionals o locals també poden influir –depenent dels seus interessos- en els seus àmbits?

A la darrera pregunta, vam arribar a la conclusió que també poden fer caure un govern o decantar unes eleccions. Ho veiem cada dia, i no és únicament per falta de professionalitat dels periodistes –que també han de menjar cada dia-. Uns cops més evident d'altres menys, aquí tenim governs "radicals" que s'esforcen per fer política de qualitat i per a tothom, que diuen els mitjans?

"Salvados" pels 2500 caràcters.

(article d'opinió publicat al Diari Menorca el dia 31 de desembre del 2016)

Consells de la Joventut

Després d'una legislatura de caminar pel desert, en semi-clandestinitat, fa unes setmanes es posava en marxa de nou el Consell de la Joventut de les Illes Balears i, tot just fa uns dies, també començava a caminar el que esdevindrà en el Consell de la Joventut de Menorca.

Per fi des de les institucions s'està fent feina posant totes les seves eines al nostre abast i, molt important, la voluntat per fer de la participació juvenil una realitat.

Vaig tenir l'oportunitat de participar en unes quantes trobades i reunions d'aquests Consells amb anterioritat i són molts els motius que fan que els consideri imprescindibles. La participació dels joves en la presa de decisions polítiques i la col·laboració en la tasca de fer créixer el teixit associatiu segurament són allò que ho fan més atractiu. Però no només les finalitats són les seves virtuts, els processos per arribar-hi són aprenentatge i conscienciació.

El més segur és que la major part dels joves d'avui no hagin pogut participar mai d'un Consell de la Joventut i possiblement n’hi ha que no saben que va existir una cosa així. Emperò ara tenim l'oportunitat de crear i fer créixer el nostre altaveu, debatent, decidint, participant.

És una altra manera d'establir xarxa, de conèixer persones i experiències, d'intercanvi d'idees i d'enfortiment de les diferents associacions i col·lectius, a més del creixement personal que comporta el fet de compartir.

No puc amagar el meu entusiasme davant tot açò, crec que la participació del jovent, amb la seva autonomia i diversitat d'idees, pot ajudar a canviar totes aquelles coses que necessiten millorar.

Pens que, la creació d'aquests Consells de la Joventut, són dues grans notícies perquè suposen deixar enrere 5 anys on el jovent associat de Menorca i de les illes teníem la voluntat de participar però no ens ho permetien. I que ara s'inicia una nova etapa on la nostra opinió comptarà i tindrà pes quant a les decisions del Consell Insular i del Govern Balear en les matèries que afectin la joventut (matèries que tanmateix esdevenen transversals).

El nostre és un dels col·lectius vulnerables de la societat alhora que som el futur d'aquesta, per tant és clar que és legítim participar en la construcció del món al qual aspirem. Un dret que recuperam i un deure, al menys moral, per dibuixar el nostre futur. Joves, participem-hi!

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 11 de novembre de 2016)

Tractats de Lliure Comerç

Fa uns mesos vam començar a sentir, als mitjans de comunicació, unes veus fluixetes i tallades que ens parlaven dels TLC (Tractats de lliure comerç), com ara el TTIP o el CETA.

Poca gent acaba de saber que són, d'on surten, que impliquen,... és un assumpte tan complex i, a sobre, tan poc transparent, que és difícil arribar a comprendre la magnitud d'aquests tractats.

Però, per sort, aquestes veus que sentíem molt fluixetes i tallades, s'han tornat fortes i clares. Experts en la matèria, organitzacions, plataformes, campanyes, i alguns polítics, de cada cop són més els que investiguen i responen aquestes preguntes de les quals – la resta de mortals – no coneixíem la resposta. Avui podem trobar un llarg nombre de pàgines a internet que ens parlen sobre els tractats de lliure comerç; tot i la falta de transparència, hi ha hagut filtracions prou importants per a denunciar públicament les conseqüències negatives que suposarà la firma d'aquests.

Ens parlen d'una retallada de drets socials, retallades en drets laborals, privilegis per a les grans empreses, entrada d'aliments i medicaments alterats amb transgènics pràcticament sense control, pèrdua de la sobirania dels estats,...

Per fer-ne cinc cèntims, el que ens expliquen els experts és:

• Les retallades en drets socials vindran donades per la progressiva privatització de serveis bàsics com la sanitat, l'educació, l'aigua,...
• Les retallades en drets laborals seran a conseqüència de la negociació, a la baixa, per establir-los d'una manera comuna amb els EUA, que té una regulació més baixa.
• Hi haurà un major ús dels transgènics, per la mateixa qüestió anterior d’harmonització de la regulació.
• Pèrdua de sobirania, les grans empreses podran denunciar davant un tribunal privat a un Estat si la seva rendibilitat no és l'esperada.

Per desgràcia és impossible d'explicar, en 2500 caràcters, tot el que significaran tractats de lliure comerç com el CETA, el TTIP o el TiSA. Però per a tots aquells que es vulguin informar, a més d'internet, durant aquests mesos que vénen, podrem apropar-nos una mica més al coneixement mitjançant el cicle de xerrades que organitza la campanya #MenorcaNOalTTIP en el marc de «Tardor en Resistència», que es porta a terme a multituds d'estats, a una banda i altra de l'Atlàntic.

Dins el mateix marc, s'ha convocat una manifestació el pròxim 15 d'octubre, que partirà de l'esplanada de Maó i animaria a tothom a participar-hi, perquè només amb la conscienciació i mobilització social podrem aturar aquests tractats tan nocius per a la societat.

(Article publicat a l'edició impresa del "diari Menorca" del dia 24 de setembre de 2016)

L’acord de la vergonya

El passat divendres, vam assistir a un altre capítol vergonyós, que deixarem escrit als llibres d’història, l’aprovació i firma per part del Consell Europeu del tractat amb Turquia; pel qual Europa es compromet a pagar 6.000 milions d’euros a canvi de què Turquia rebi i retingui a les persones refugiades en camps de concentració, a expenses de la sort de malviure esperant a ser retornades als seus països d’origen o morir en aquests camps.

Segons els experts en la matèria, l’acord no deixa molt clar que passarà amb totes aquestes persones refugiades; ni tampoc amb els que ara seran considerats immigrants il·legals -Afganesos, Iraquians i Eritreus-, segons sembla ja no tindran dret a protecció internacional.

Hem de recordar que Turquia és un país on el respecte als acords internacionals en matèria de Drets Humans brilla per la seva absència, com demostren les més de 2800 denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans.

També cal recordar que, Turquia és un dels països que aspiren a entrar a la Unió Europea i que una de les coses que fins ara ha impedit la seva entrada són les reiterades violacions dels Drets Humans, cosa que ara sembla no recorden al Consell Europeu.

Tot això fa pensar que, per una part, Turquia està intentant guanyar-se la simpatia dels membres del Consell per a què rebaixi el nivell d’exigència per a la seva entrada a la UE i, per l’altra, que la Unió Europea es vol fer net les mans davant aquesta crisi humanitària i permetre que siguin altres qui es taquin les mans de sang.

Mentre, dins les nostres fronteres, els partits més conservadors estan estenent uns discursos racistes i xenòfobs per tal de manipular l’opinió pública. Discursos que tracten de convèncer a la ciutadania que molts d’ells venen per motius econòmics o de relacionar a les persones refugiades amb la falta de seguretat i delinqüència.

Resulta vertaderament trist veure que hi ha gent que es creu aquesta mena de mentides, més quan dia rere dia veiem, als mitjans de comunicació i xarxes socials, imatges del que està passant als països afectats per la guerra i el que suposa per aquestes persones haver de fugir del que queda de les seves cases, desesperadament i sense cap certesa de seguretat.

Molts encara tindran dins la retina records de no fa tants anys, quan érem nosaltres els que havíem de fugir de guerres i dictadures, quan ens van acollir a diversos països de tots els continents. Som molts els que creiem que ha arribat l’hora de ser solidaris amb totes aquelles persones que ho estan passant malament.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca", ahir dimarts dia 22 de març)

Benvinguts Refugiats

El dia 27 de febrer es portarà a terme la “marxa pels drets dels refugiats”, una iniciativa mundial a la qual ja s'hi han afegit centenars de ciutats d'arreu del planeta.

Com no podia ser d'altra manera, a Menorca hi ha un grup de persones que ja ho estan organitzant, que es manifestarà pels carrers de Maó i tindrà un objectiu molt clar: Exigir a les institucions europees la creació de passatges segurs per a les

persones que escapen de la guerra.

Hem de recordar que els Estats membre de la Unió Europea van arribar a uns acords mínims per garantir la seguretat i el reassentament dels refugiats, acords que a sobre que no s'estan complint també són insuficients.

És per açò que la ciutadania ha dit prou i ha pres la decisió de, mitjançant la pressió social, mostrar el seu malestar i rebuig als diferents governs davant tanta indiferència.

Des de principi d'any, han mort més de 300 persones al mediterrani intentant escapar de la guerra, més de 10.000 nens es troben en parador desconegut i milions d'humans són a les fronteres de l'Est europeu, en pèssimes condicions, a l'espera d'una sortida cap a una vida digna on no tenguin que patir la por de la guerra, és per açò que exigim a la Unió Europea l'obertura de passatges segurs immediatament.

L'exigència de passatges segurs és una de les reivindicacions, la primera que s'ha de portar a terme davant una situació d'emergència, però no l'única. És una manera d'afrontar la situació mentre es dissenya urgentment una política migratòria radicalment oposada a la que es feia fins ara i anar a l'arrel del problema per solucionar-lo.

I l'arrel del problema, no ho hem d'oblidar, són les guerres provocades als seus països d'origen per l'imperialisme del segle XXI, del qual som còmplices directes donant suport a organitzacions com l'OTAN.

Hi ha qui intenta confondre a la ciutadania amb discursos discriminadors, racistes i xenòfobs. Arguments fàcils de desmuntar, només cal recordar les paraules desesperades d'un nen sirià de 13 anys que van fer la volta al món: “Per favor, ajudin als sirians, necessitem ajuda ja. Nosaltres no volem anar a Europa, simplement atureu la guerra a Síria. Simplement açò”.


Davant una greu crisi humanitària, i d'humanitat per part la Unió Europea, dia 27 hem de sortir al carrer i instar a les institucions més properes -com els ajuntaments, que es van declarar en el seu moment “Ciutats d'acollida”- a exercir pressió sobre les altres institucions per trobar ràpidament una solució.

(Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" el dia 15 de febrer de 2016)

I si ara tornés ETA?

Darrerament sentim a molts polítics del Partit Popular intentant introduir dins la ment dels espanyols el discurs de la por.

El que no és Veneçuela és Iran o, com a recurs, és ETA. O les tres a la vegada.

Mentre cúpules senceres del partit són investigades (allò que abans

se'n deia IMPUTACIÓ) per corrupció, per tapar les vergonyes, s'utilitzen discursos amb arguments infundats i poc creïbles.

Açò, a persones un poc llegides, inicialment ens causa una barreja de gràcia i pena, per just després sentir vergonya -que aquestes persones són la imatge d'Espanya a l'estranger!- i finalment ràbia i impotència.

Ràbia i impotència perquè, aquests polítics neoliberalistes, ultraconservadors, ultranacionalistes i feixistes, intenten inculcar aquest tipus de discurs dins les capes més manipulables de la societat. Tot, com he dit abans, per tapar els seus delictes i seguir en el poder mantenint una organització estructuralment corrupte... I ho aconsegueixen.

Manipulació de masses, una mena de populisme de la por. Més de 1500 "investigats" del Partit Popular per corrupció, fins i tot el mateix partit -el primer en la història-, més de 50 trames en els jutjats i, així i tot, 7 milions de votants.

7 milions de persones que voten corrupció, retallades en drets socials -com l'educació, la sanitat, la llibertat d'expressió, l'habitatge, el treball,...-, pressió fiscal a les classes treballadores, llibertat per a l'evasió fiscal a les grans empreses,... En són conscients del que voten?

Han utilitzat ETA per criticar als partits d'esquerres, l'han utilitzat per criticar la PAH, l'han utilitzat per criticar els independentistes, manifestants, jutges,... per tot el que no porti les sigles del Partit Popular o estigui al seu favor. 

Me deman que succeiria si ETA tornés a atemptar? Els populars serien tan valents d'emprar el nom de l'organització tan gratuïtament?

Continuarà...

Oh Sant Antoni Gloriós

Un any més s'acosta el 17 de gener, Sant Antoni – o el que és el mateix, la Diada del Poble de Menorca- i amb aquesta data, marcada en vermell als calendaris menorquins, un seguit d'actes i tradicions.

Deixant una mica de costat els fets històrics, no per poc interessants sinó perquè hi ha persones molt més qualificades per rallar-ne, vaig a centrar-me a explicar, des del meu humil punt de vista, què hauria de significar aquesta diada.

I és que els darrers dies, des de la presentació del programa de la Diada per part de l'Ajuntament de Maó, he llegit quantitat de barbaritats tant a les xarxes socials com als comentaris en els diaris digitals. Hauríem de tenir en compte que aquesta celebració es realitza per recordar uns fets històrics, perquè no caiguin en l'oblid i per fomentar la cultura, reafirmar-nos com a poble i fer visible l'orgull de pertànyer a un lloc tan especial com és Menorca, on parlar de cultura vol dir fer valdre una identitat pròpia, alhora que diversa i complexa.

La tradició és cultura i s'ha de mantenir, però també ha d'evolucionar a un ritme acceptable perquè segueixi essent atractiva tant per menorquins com per visitants, i hom pugui estar interessat a conèixer la nostra història.

Quan dic evolucionar, em referesc en l'aspecte més superficial i no en el rerefons, que és cap a on havia evolucionat els darrers anys i que, per sort, hem pogut aturar a temps. S'emprava aquesta Diada, com tants altres dies assenyalats, per tergiversar la història i fer de la cultura un circ amb finalitats purament polítiques al servei dels governants del moment.

Pel que he anat llegint, hi ha tres canvis que han estat utilitzats políticament mitjançant una festivitat que hauria de servir per fer gala de l'orgull d'un poble. El primer, la supressió de l'ofrena floral a Alfons III, un acte inventat fa pocs anys amb l'única participació de polítics i periodistes. El segon, la substitució del mercat medieval -que poc té a veure amb la tradició i cultura menorquina- per un mercat de productes menorquins. I el tercer, la decisió de no fer la representació de la Conquesta pel fet de suposar una gran despesa per les arques públiques en un moment delicat, tot i que s'espera poder-la tornar a representar en els anys vinents.

És per això que, em sent orgullós de la manera en què s'ha dissenyat aquest Sant Antoni, fent canvis en alguns aspectes alhora que mantenint molts dels actes que s'anaven duent a terme des de fa anys i introduint actes pròpiament menorquins per mantenir la nostra cultura ben viva.

Article d'opinió publicat al "Diari Menorca" d'ahir, divendres dia 15 de gener de 2016.

Són sensacions, únicament sensacions.

Són sensacions, únicament sensacions; amb motius fonamentats per vivències anteriors, però només sensacions. M'avanço a possibles punyeteries que ja he viscut amb anterioritat.

Veig que hi ha gent que pensa que ser d'esquerres i ser feliç, en aquests moments de la història -no rall només del període postelectoral- no pot anar lligat; que estar compromès amb una lluita i gaudir de la teva vida personal, no pot anar lligat. Veig que hi ha gent que pensa que hauríem d'estar enfadats permanentment. No calen noms ni cognoms, quedi clar que en aquesta ocasió no estic cagant dins el plat del qual m'aliment.

Per qui no se n'havia adonat, o no ho sabia, tenc 25 anys. Dels quals en duc 5 compromès del tot amb la lluita social, 2 integrat dins un partit polític. A més d'açò, intent estudiar quan trob un moment. I, si sobra temps i no estic fet merda, intent tenir una vida normal... la d'un jove de la meva edat. 

En menys d'un any, com molts altres, he viscut dues campanyes electorals; que en el meu cas i el dels companys d'Esquerra de Menorca han estat cinc: 

• Municipals amb Ara Maó.
• Insulars i Autonòmiques amb Esquerra de Menorca.
• Al Senat amb Som Menorca.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell autonòmic.
• Al Congrés amb Unitat Popular – EU, a nivell d'illa.

Una experiència sens dubte molt enriquidora i d'un creixement personal brutal, a la vegada que esgotadora. Aquesta darrera campanya, que tot fa indicar que no ha acabat, ha estat especialment impressionant. 

El fet de ser el representant menorquí, m'ha ajudat a viure i sentir coses inimaginables, a aprendre moltes coses i a saber que és viure amb pressió a sobre. Debats, entrevistes, reunions, defenent una idea sense deixar de ser jo mateix, he d'admetre que no és fàcil quan saps que hi ha ulls que et miren i t'analitzen, però mai deixaré de pensar i dir que ha estat una experiència vital molt positiva.

Se m'ha demanat en diverses ocasions, si tot això era un rodatge per d'aquí a quatre anys, la meva resposta sempre ha estat clara i sincera: No, d'aquí a quatre anys no sé on seré o que voldré fer. Tot açò ha estat així perquè he cregut que era el moment i perquè he pensat que podia ser d'utilitat, tant pel partit com per jo créixer com a persona.

I aquí és on volia arribar amb tot açò.

Fins ara res m'ha aturat i res m'aturarà de seguir defenent el que pens, igual que res aturarà el ritme de vida d'un jove de 25 anys.

Que ningú esperi que sigui políticament correcte, que ningú es pensi que no sé lluitar i divertir-me alhora, que ningú es pensi que no seguiré al peu del canó, que ningú se sorprengui si aquests dies em veieu de festa amb els meus amics i, sobretot, a qui no li agradi el que public a les xarxes socials... només ha de deixar de seguir-me, el fet de ser autèntic és una opció que he triat i aquests dies, mentre alguns s'estaran esnifant fins al sucre del cafè d'amagat, jo estaré fent unes cerveses escoltant ACDC a Sa Taverna... esteu tots convidats.

Salut i república!

PD. Si torn a anar en un avió buit, en tornaré a fer broma.